PARTICIPACIÓ & COL·LABORACIÓ &TRANSPARÈNCIA

[ experts de tot el món l’omplen de significat ]

govern obert

Enxipmàrius per

Màrius Serra

1/ Poden ser principals, de repar– timent o socials, de 6 lletres. 2/ Control d’una administració ideal per a melòmans, de 9 lletres. 3/ L’anotació comptable que pot ocupar un comptable, de 6 lletres. 4/ Eficàcia funcionarial que recorda el servei de correus al Far West, de 10 lletres. 5/ Pot ser pública, matemàtica o teatral, de 6 lletres. 6/ La forma verbal que més promou el govern obert, de 9 lletres.

off

7/ El sector més apreciat pels artistes, de 6 lletres. 8/ Programes públics que han de ser presents a tots els edificis públics, 7 lletres. 9/ La demanem al govern i ens l’ofereix un vestit vaporós, de 13 lletres. 10/ La part d’una porteria de futbol que defineix el treball més coordinat, de 5 lletres.

1/ ACTORS 2/ AUDITORIA 3/ CÀRREC 4/ DILIGÈNCIA 5/ FUNCIÓ

on

6/ PARTICIPI 7/ PÚBLIC 8/ SERVEIS 9/ TRANSPARÈNCIA 10/ XARXA



Índex

Pròleg 1. Goven obert. Xarxa d’Innovació Pública 2. Participació. Luis Ángel Fernández Hermana 3. Cocreació de serveis. Álvaro Ramírez-Alujas 4. Garantia d’accés a la tecnologia. José Luis Sahuquillo 5. Generació de dinàmiques participatives. Marta de Miguel 6. Creació d’espais de trobada. Genís Roca 7. Escolta activa. Carlos Guadián 8. Involucració dels agents socials. Patrick Parent i Dave G. Pelletier

7 8 10 12 13 14 15 16 17

9. Recull d’idees i propostes. Jessica Day 10. Coordinació. David Rey Jordán 11. Aprofitament del potencial social. Antonio Galindo 12. Diàleg bidireccional entre actors. Trina Milan 13. Compartició. Dolors Reig 14. Conceptualització. Joan Subirats 15. Disseny de polítiques i serveis. Muchiri Nyaggah 16. Presa de decisions. Antoni Gutiérrez-Rubí 17. Millora de serveis públics. Alberto Ortiz de Zárate

18 19 20 21 22 23 24 26 27

18. Col·laboració. Francis Pisani 19. Coproducció de serveis. Álvaro Ramírez-Alujas 20. Administració com a tractora. Iñaki Ortiz 21. Desenvolupament. Albert Cuesta 22. Integració. Guzmán Garmendia 23. Innovació. Xavier Marcet 24. Cofinançament. Antonio Ibáñez 25. Implementació. Tíscar Lara

28 29 30 31 32 33 34 35

26. Avaluació. Mentxu Ramilo 27. Millora contínua. Megan Eskey 28. Creació de riquesa i llocs de treball. Joana Sánchez

36 37 38

29. Transparència. Ignasi Labastida 30. Dret a la informació pública. Victoria Anderica 31. Comunicació de decisions i projectes. Flavia Marzano 32. Aportació de respostes. M. Jesús Fernández 33. Control per part de la societat. Alberto Abella 34. Subjecció a criteris de qualitat. Mila Gascó 35. Claredat i rendició de comptes. David Osimo 36. Assumpció i depuració de responsabilitats. Till Bruckner 37. Obertura de dades. Alberto Cottica 38. Llicències de distribució oberta. Timothy Vollmer 39. Formats oberts. Martín Álvarez-Espinar 40. Interoperabilitat. Bart Hanssens 41. Reutilització. Pilar Conesa 42. Revalorització de les dades. Nagore de los Ríos

39 40 41 43 44 45 46 47 48 50 51 52 54 55

Pròleg L’any 2013, la Xarxa d’Innovació Pública (XIP) va presentar el vídeo Govern obert, que aplega el conjunt de 42 estàndards que un govern ha d’atendre per ser considerat obert. El vídeo es postula com un recull bàsic, però rigorós, per explicar tot el que fa referència al govern obert i ho fa traçant el camí en els actuals reptes socials, econòmics i polítics. A més, ha servit de base del debat dins de moltes administracions de tot el món i han sorgit diverses comunitats voluntàries per traduir-lo al castellà, a l’anglès, al francès i a l’italià. La XIP continua generant debat i difonent la idea de govern obert per augmentar la qualitat de les societats democràtiques, bo i incidint en les polítiques de transparència, de rendició de comptes i de participació efectiva de la ciutadania aprofitant les dinàmiques de xarxa de la tecnologia actual.

7

Ara presentem una publicació col·laborativa per definir els 42 estàndards que apareixen al vídeo de la XIP. La idea és aprofundir-ne en el coneixement i facilitar-ne la difusió. Per això vam engegar el projecte Apadrina un concepte de govern obert, que ens ha portat a posar-nos en contacte amb experts de tot el món que han escrit un article sobre el que els suggereix el concepte assignat. El resultat és un recull d’expertesa: 42 persones d’arreu del món que ens ofereixen el seu coneixement sobre el govern obert, 42 articles breus i concisos que ens donen pistes per entendre’l millor i saber com avançar-hi. Gràcies a tothom! En xarxa anirem més lluny!

Xarxa d’Innovació Pública Abril de 2014

Xarxa d’Innovació Pública

01 Govern obert La democràcia, ideada pels grecs, difosa per la Independència Americana i la Revolució Francesa i desenvolupada per les constitucions liberals del segle XIX, és avui la forma de govern majoritària en el món. Concretament, la democràcia representativa en què s’elegeixen representants polítics que han de prendre decisions que responguin a la voluntat col·lectiva. La participació ciutadana s’articula amb mecanismes indirectes a través de la cadena formada pels partits, els representants polítics i, finalment, els càrrecs electes, que són els que exerceixen l’acció final de govern. Al final de la cadena hi ha l’Administració, pensada perquè s’encarregui de la planificació, organització i control dels recursos comuns per al benefici general. Durant el segle XX la democràcia representativa ha estat el sistema com

8

s’han organitzat bona part dels estats del món occidental. Al segle XXI, però, el sistema mostra símptomes de desgast per casos de malbaratament de diners públics, corrupció i en bona mesura també per la forta crisi econòmica actual. Moviments com els Indignats o Occupy Wall Street, les primaveres àrabs, el cas d’Ucraïna i també altres incipients formes de participació ciutadana plantegen canviar l’actual sistema de govern i el seu sistema d’Administració. Simultàniament, les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) estan evolucionant cap a entorns més col·laboratius per l’efecte de les xarxes socials, principalment. D’una banda, podem tenir accés a gran quantitat d’informació, de forma fàcil i en qualsevol moment, i, de l’altra, disposem d’uns entorns que faciliten la participació de les persones i, per tant, la interacció entre la comunitat i els seus governants, de manera directa i fluida. Entrem, així, en un nou paradigma social en què ciutadania, entitats, partits polítics, treballadors públics i càrrecs electes poden participar i interactuar en el debat, definició, creació i avaluació de les polítiques de govern de manera directa. És el que s’anomena govern obert, amb què s’associen sovint els principis de la participació, la col·laboració i la transparència.

Participació La participació de la ciutadania, empreses, associacions i professionals en la definició i la creació de les polítiques i serveis que els afecten és ingredient indispensable del govern obert. Per fer-ho possible, cal garantir prèviament l’accés generalitzat a la tecnologia, a la informació i al coneixement del conjunt de tots els actors implicats. L’Administració oberta escolta activament aquests actors socials, els involucra, en recull les idees i fomenta el debat entre tots. L’Administració conceptualitza i transforma en polítiques i serveis -nous o millorats- el resultat d’aquest diàleg constant.

Col·laboració La participació dels actors no es pot quedar només en el disseny de les polítiques de govern. L’Administració ha de ser tractora de la col·laboració entre tots per desenvolupar aquells processos dissenyats en la fase participativa i integrar-los amb els que ja existeixin. La innovació ha d’impregnar, necessàriament, les feines de coproducció de serveis, tant cercant formes perquè puguin ser finançats conjuntament pels sectors públic i privat, com per implantar-los de la millor manera. El procés no acaba en la implementació del ser-

Xarxa d’Innovació Pública @xarxaIP és un grup de professionals de les diferents administracions públiques catalanes que treballen per compartir projectes i bones pràctiques, coneixement, notícies i aprendre plegats i, al mateix temps, millorar i idear nous serveis amb els altres actors públics (ciutadania, proveïdors…). D’entre els seus projectes més emblemàtics hi ha el vídeo Govern obert, que ha servit de base per a aquesta publicació. www.xarxaip.cat

vei. És imprescindible avaluar-ne l’eficàcia, l’eficiència i la conveniència. I aquí, novament, la participació de tots els actors és necessària per respondre a la pregunta: com podem millorar? És un procés de millora contínua per facilitar la creació permanent de riquesa social i, al capdavall, per a la generació creixent de llocs de treball.

Transparència El tercer concepte clau en el govern obert és la transparència. La participació i col·laboració de la ciutadania no tenen sentit si la informació de què disposa el govern i l’Administració no és pública per a tots els actors implicats. El govern obert ha de difondre, d’entrada, els seus plans d’actuació i les seves decisions. Donar resposta ràpida i efectiva a les preguntes de la ciutadania i altres actors és la manera de mostrar la transparència d’un govern que concep el control social com una peça necessària per al seu correcte funcionament. Per això se sotmet, de manera voluntària i sistemàtica, a controls externs de qualitat dels seus serveis i de la claredat de les seves actuacions i comptes. Les lleis que pretenguin regular la transparència han d’incloure la publicació del conjunt de la informació del govern, els controls i auditories, la ren-

9

dició periòdica de comptes i, si escau, l’assumpció i depuració de responsabilitats. L’obertura de les dades públiques és, doncs, un punt essencial en el trajecte cap a la transparència, i és inherent a una estratègia d’obertura del coneixement en general. El govern, i les empreses que treballin i actuïn en nom seu, han d’obrir per a tothom les dades resultants de la seva activitat. Les dades s’han d’oferir estructurades en arxius de format obert, interoperables i amb llicències que n’autoritzin la difusió pública. L’Administració obre les dades perquè empreses, associacions i ciutadania les usin i elaborin nous productes i serveis que aportin valor i riquesa per a la societat.

Govern obert és aquell que reconeix les capacitats i la saviesa de la ciutadania i per això l’escolta, hi conversa i cerca la seva contribució en la definició i producció dels serveis que impulsa l’Administració. Govern obert és aquell que obre el seu coneixement i el comparteix perquè és conscient que així genera valor afegit i riquesa social. El govern obert és un govern basat en la col·laboració de tothom!

Veure vídeo “Govern obert” >>

02 Participació

en un substrat tecnològic que imposa les seves determinacions i delimita clarament els camps d’actuació i les condicions en què això té lloc. La participació a la xarxa és el fruit d’un disseny tecnològic i conceptual, d’una metodologia i d’una construcció on encaixen conceptes que modelen l’estructura tecnològica i viceversa. Del que és efímer al que persisteix

La lògica virtual. L’expansió d’Internet, la generació d’ingents volums d’informació, la irrupció de la web 2.0, el govern obert o les macrodades (big data) han col·locat en el centre de les preocupacions polítiques el concepte de la participació. La possibilitat que els ciutadans, ja sigui a títol personal, professional, col·lectiu, territorial, empresarial, institucional, etc., intervinguin en processos polítics i de gestió de govern i d’Administració pública que abans, sense la xarxa, eren difícilment imaginables, ara adquireix una actualitat indefugible, que és el que sosté el concepte de govern obert. Però la participació a la xarxa és una participació diferent a la categoria social que manegem habitualment, la qual només admet una transposició al món virtual com a imperatiu categòric, com a prèdica. La participació que s’atén a la lògica virtual té lloc

10

La participació a les xarxes socials està construïda com una activitat oberta, efímera, sense objectius previs, subjecta a vaivens d’opinions personals, difícilment recuperable, a penes sustentada documentalment; la participació que es pretén en el govern obert, en canvi, només usa les xarxes socials com a complement per comunicar els resultats d’una participació construïda com una activitat subjecta a objectius concrets, amb vocació de permanència, referenciada per opinions sustentades documentalment, verificable, recuperable i reutilitzable per a propòsits diferents. Els interessos La definició d’objectius en la participació en el govern obert és la seva raó de ser. No tots participem dels mateixos interessos, de la mateixa manera i en el mateix temps. La xarxa crea la il·lusió que això és possible, però no és

així. Per això, quan les coses no funcionen, se sol culpabilitzar la falta de participació. La gestió La participació en projectes de govern obert requereix un procés continuat de gestió que permeti sintetitzar els resultats de les interaccions i extreure els productes d’informació significativa i coneixement operatiu en funció dels objectius buscats. Aquests productes, a més, han d’estar elaborats de manera que es permeti aplicar-los a altres propòsits (repurposing). Nous perfils professionals Juntament amb garantir l’accés a les tecnologies de la societat de la informació (TSI) i promocionar els projectes de govern obert, cal promoure la formació dels nous perfils professionals per dissenyar estructures virtuals per a projectes de govern obert, per gestionar estructures de treball col·lectiu en xarxa i extreure el coneixement que s’hi genera, així com per desenvolupar, experimentar i aplicar les metodologies adequades a cada projecte. L’estructura virtual: xarxes de coneixement/temàtiques Per construir la participació en projectes de govern obert mitjançant

Luis Ángel Fernández Hermana @luisangelfh es director del Laboratorio de Redes Sociales de Innovación (lab-rsi.com). Fundador i director d’Enredando.com (1996-2004), empresa que va publicar la revista electrònica en.red.ando i va dissenyar, desenvolupar i gestionar xarxes de coneixement per a diferents entitats i empreses. Autor, entre altres llibres, d’Historia viva de Internet, tres volums publicats per l’editorial de la UOC. Entre 1982 i 1996 va ser corresponsal de ciència, tecnologia i medi ambient del diari El Periódico de Catalunya. Més informació: lafh.info.

TSI, l’estructura virtual requereix, almenys, la integració de tres zones fonamentals: – El debat entre els participants. – El context dels temes a debatre: documents, dictàmens d’experts, informes, casuística, referències bibliogràfiques o webgràfiques, documents audiovisuals, etc. aportats ja sigui pels gestors de la xarxa o pels mateixos participants, segons els criteris acordats i organitzats de manera transparent, accessible, cercable i transmissible. – El procés de síntesi que permeti gestionar la informació generada per crear productes de coneixement, així com els canals per distribuir-los. No hi ha exemples, ni dins ni fora d’Internet, en què aquest aspecte crucial de la participació sigui assumit de forma voluntària de manera persistent per la totalitat o per alguns dels participants en un determinat debat o curs d’acció. Per això, és crucial una gestió professional dels intercanvis en funció dels objectius fixats. Conclusió Si el ciutadà és el protagonista en la generació i gestió d’informació i coneixement, en la definició, creació i avaluació de les polítiques del govern,

11

i comprova, per tant, que, directament o indirectament, forma part del procés de presa de decisions, aleshores haurem superat la dificultat de la barrera tecnològica per començar a explorar les possibilitats i el potencial de les tecnologies de la societat de la informació en el govern obert.

03 Cocreació de serveis

La idea de cocreació de serveis és una via per concretar l’anomenada innovació oberta en l’esfera pública i el component essencial en un govern obert. El concepte d’innovació oberta fa referència a la idea que per mantenir o desenvolupar un determinat model de gestió, l’obertura es transforma en un element vital com a manera de compartir amb els altres i invitar-los a participar mitjançant dos camins possibles: a) des de l’exterior cap a l’interior (quan fa un ús més gran d’idees i tecnologies externes al seu propi model, la qual cosa possibilita economies d’abast); i b) des de l’interior cap a l’exterior (quan una organització permet que una part de les seves idees i tecnologies siguin usades per altres, la qual cosa permet desenvolupar economies d’escala). Mitjançant la transformació dels productes en plataformes que incorporen innovacions internes i externes, i una àmplia gamma de serveis de

12

valor afegit al voltant d’aquestes plataformes, les organitzacions públiques poden respirar una mica davant les incessants pressions i demandes de la societat. Per tant, la transformació de la manera en què el govern afronta i resol els desafiaments actuals està més lligada a la construcció d’una xarxa d’innovació basada en la col·laboració, que depèn directament de l’aprofitament dels recursos i capacitats de les xarxes externes i les comunitats per ampliar o millorar la velocitat i els resultats d’innovació, i, per tant, aconseguir impactar positivament en el bé comú. Un cop dit això, es defineix la cocreació com un procés sistemàtic de creació de noves solucions “amb les persones, no només per a elles”, aplicant un nou model de gestió del coneixement (qualitatiu, obtingut de primera mà, en xarxa i ciutadacèntric) que se sustenta en un tipus diferent de procés (impulsat per la lògica del pensament de disseny i prototipatge). Això és fonamental en el trànsit cap a un model més deliberatiu de gestió pública, ja que només mitjançant la participació dels interessats en el disseny de serveis (cocreació) es pot fer que els ciutadans participin de manera més activa, responsable i habitual en la seva prestació (coproducció). Cal destacar que actualment l’Estat no pot atorgar-se el monopoli i l’exclusivitat de disposar de totes les respostes als problemes i menys el patrimoni de tots els coneixements i capacitats necessaris per resoldre els dilemes que afron-

ta. La cocreació és un enfocament per involucrar de manera molt més directa els ciutadans, empreses i altres destinataris principals dels serveis públics en els processos d’innovació pública. Això es complementaria amb un altre tipus de recursos per aprofitar la creativitat i el potencial innovador dels ciutadans, convidant-los a presentar les seves pròpies idees sobre com resoldre els problemes públics o socials (mitjançant iniciatives de proveïment participatiu -crowdsourcing o citizensourcing-, per exemple). La cocreació no només assegura que davant els desafiaments de la vida real els usuaris finals dels serveis públics siguin més proactius, sinó que també guia la participació de tota la resta d’actors interns i externs (funcionaris públics, per exemple) que són crítics per a la implementació de les iniciatives generades i assegura, almenys parcialment, un canvi de comportament i impacte social que, sens dubte, redundarà en un canvi cultural i en la transició cap a un nou paradigma de governança oberta i col·laborativa. Per tant, la cocreació de serveis com a eix substantiu de l’enfocament de govern obert reconeix les capacitats i la saviesa de la ciutadania, i per això l’escolta, hi conversa i cerca la seva contribució en la definició, disseny i producció dels serveis que impulsi l’Administració, obrint el seu coneixement, compartint responsabilitats i impulsant la generació de valor públic mitjançant un procés on

Álvaro V. Ramírez-Alujas

@redmatriz és fundador i investigador del Grup d’Investigació en Govern, Administració i Polítiques Públiques (GIGAPP), Espanya, i acadèmic de l’Institut d’Assumptes Públics (INAP) de la Universitat de Xile. thepowerofopengov.tumblr.com

es reconstitueix i revela la participació, la col·laboració i la involucració cívica en la construcció del benestar col·lectiu i la consecució del bé comú.

04

Garantia

de l’accés a la tecnologia En un món on els negocis i l’Administració pública requereix mitjans, instruments i eines més eficients i eficaces el bon ús de les tecnologies de la informació i comunicació és de vital importància. El món occidentalitzat ha viscut en només 15 anys el que podríem anomenar boom tecnològic. La nostra vida està plena de tecnologia: a l’empresa disposem de diferents dispositius tecnològics que van des de la xarxa Wi-Fi fins a desenes d’ordinadors de qualsevol tipus; al carrer la ciutadania està molt més pendent d’actualitzar el seu “estat” a les xarxes socials que del que succeeix al seu voltant, i per últim, a casa nostra disposem de tot tipus de domòtica o dispositius de connexió a Internet. Tot i això hi ha uns dèficits importants pel que fa a la societat del coneixement i la informació:

13

1. S’han invertit quantitats milionàries en el desenvolupament de la banda ampla fixa, però la ciutadania ara no la demana, sinó que necessita connexió ràpida mòbil. 2. La reducció del cost dels serveis de telecomunicacions és un repte a cobrir per les diferents companyies i governs perquè l’accés sigui universal. 3. L’abaratiment dels dispositius mòbils d’última generació fa que una part de la societat disposi de les darreres novetats tecnològiques i l’altra part de la ciutadania no pugui ni connectar-se a una xarxa compartida mitjançant el seu telèfon intel·ligent. 4. Encara hi ha una bretxa ciutadana en coneixement i ús de les noves tecnologies. Ens trobem amb una ciutadania molt ben informada i coneixedora de tots els avenços tecnològics i amb una altra part de la ciutadania que es troba en una relativa analfabetització digital. Són aquestes mateixes traves o dèficits el que ens ajuda a definir el concepte de garantia de l’accés a la tecnologia, com aquell dret ciutadà i potestat pública que han de desenvolupar els diferents poders públics per facilitar als ciutadans, ja no només una infraestructura física innovadora i avançada, sinó també la promoció d’una alfabetització di-

gital d’acord amb els temps, i l’ús i gaudiment de les aplicacions o dispositius d’última generació. Tot això farà que la ciutadania tingui una millor accessibilitat als serveis electrònics que les diferents administracions, empreses o entitats ofereixen en els seus portals web. A més, els nostres representants podran crear nous canals de participació ciutadana més eficaços, ràpids i innovadors que serveixin per canalitzar la voluntat ciutadana en una determinada política pública. Un cop més, la voluntat política del titular de la cartera corresponent té a les seves mans que la societat actual afronti els nous reptes de la societat del coneixement.

José Luis Sahuquillo @jsahuquillo és president de l’Associació Valenciana de Politòlegs AVAPOL. Des de desembre de 2013 és director de l’Escola d’Open Government de GOBERNATIA, Escola de Lideratge i Alt Govern. Desenvolupa la seva activitat professional a EQUÀLITAT, participació i igualtat, on ocupa el càrrec de director executiu i on treballa per a ajuntaments com ara Torrent, Gandia o Massamagrell (València). Ha estat elegit vicepresident del Sistema Espanyol d’Acreditació de la Transparència ACREDITRA. Recentment ha estat codirector del I Congrés Internacional sobre Open Government, organitzat per la Universitat de València i AVAPOL. Té diverses publicacions sobre participació ciutadana i govern obert. És professor invitat a diverses universitats valencianes.

05

Generació de

dinàmiques participatives La participació està feta d’ànima i de cos. L’ànima de la participació és l’element fonamental que condiciona l’èxit del procés. L’àmina està composta de capacitat per acceptar la diferència, voluntat d’aprendre, cessió de poder que duu a apoderar els participants, sinceritat, confiança i sobretot molta, molta honradesa. Però, a més, a la participació se l’ha de vestir. Se l’ha de dotar d’aquells elements pràctics que fan que del conflicte sorgeixi la convivència amb la diferència, que els legítims interessos particulars es transformin en un projecte comú o que del coneixement particular se n’obtingui intel·ligència col·lectiva. Aquests elements pràctics són els que configuren la metodologia del procés i

14

més concretament les tècniques i dinàmiques participatives. És en aquest moment on la participació obre el camí a l’artesania. És artesania la combinació entre la seriositat en la planificació, que garanteixi la qualitat del procés, davant la flexibilitat en el mètode, que mantingui la mirada sempre posada en la consecució de l’objectiu. És en aquest sentit que es diu que no hi valen receptes. Caldrà cercar tècniques adequades per a cada objectiu, però també per als valors i capacitats dels participants. Les dinàmiques molts cops fan que la participació sigui divertida. Rere d’aquesta lleugeresa que no és banalitat hi ha molta pedagogia fortament arrelada en fonaments neurofisiològics. Benvinguts siguin els post-it de colors, les cartolines retallables o les peces de lego. A més, cada moment del procés exigeix un tipus de dinàmica diferent. L’obertura i tancament del procés són moments en què necessitarem totes les eines de què disposem per exposar la informació de la manera més didàctica i propera possible. Així mateix, al llarg del procés caldrà crear les condicions perquè sorgeixin propostes que comptin amb el compromís dels participants. No es tracta d’organitzar reunions “pel plaer de tro-

bar-nos”; del procés se n’han d’extreure conclusions i plans d’acció. En aquest moment seran útils les dinàmiques que ajudin a extreure informació i que condueixin el diàleg de manera que s’afavoreixi la creativitat. Per últim, i segons les característiques del procés, és força possible que s’arribi a situacions on sigui necessari negociar o utilitzar una via de mediació. Que no ens agafi per sorpresa. En definitiva, hi ha centenars de dinàmiques de participació que passen del post-it i el vot a mà alçada a les més sofisticades eines sociològiques o del tu a tu a les eines en xarxa. Totes són vàlides. El fonamental en triar una o una altra és l’objectiu que es pretén aconseguir i la consideració de l’entorn en el qual es vol utilitzar. Aquests dos factors no s’han de perdre mai de vista.

Marta de Miguel @mamiesp és autora de diversos articles en premsa sobre govern obert i obertura de dades. Promotora de processos de participació en administracions públiques d’Aragó. Ha impartit formació sobre innovació a les administracions públiques, intraemprenedoria o teletreball, entre d’altres. Col·labora amb la Secretaria d’Estat d’Universitats en l’elaboració de l’Estratègia Universitat 2015.

06

Creació

d’espais

de trobada

Moltes de les variables que ordenen el nostre entorn s’estan veient profundament modificades: la demografia, l’economia, la tecnologia, la informació... i tot això impacta de manera rellevant en allò que ens defineix i que ens configura com a societat. Un dels canvis és la manera com es construeix el sentiment de pertinença: la consciència d’identitat abans es construïa al voltant de la llengua, la nació, el territori o la religió, però ara es construeix més sòlidament allà on tenim una major teranyina de relacions i interaccions. Som d’allà on participem. I en l’actual context els mecanismes que tenim de participació i representativitat són clarament insuficients. La quantitat de població amb accés a la tecnologia disponible, als fluxos d’informació, als canals de comunicació... fan que els processos de deliberació, els mecanismes de participació tant formals com

15

informals, i fins i tot els mecanismes de presa de decisions, hagin de ser revisats. Però abans hem de superar l’actual etapa de participació banal que Internet està generant. És tan fàcil obrir un blog, posar un comentari a una notícia, fer un tuit o fins i tot esdevenir trending topic, que molt del nostre potencial per participar s’està malmetent. En lloc de centrar-nos en el canal (on participem), hem de començar a ser més exigents en el procés de participació (com participem). La participació ha de tenir l’ambició d’influir per modificar la realitat. I això no passa per cridar més, ni a més llocs, sinó per dissenyar processos de participació. Qui promou el procés de participació, qui en decideix les regles del joc, qui hi juga, quin és el resultat, qui recepciona el resultat i què en fa... són aspectes clau que encara no es resolen prou bé en l’actual societat xarxa, d’una banda perquè els que poden prendre decisions encara no han entès el nou context, però també perquè els nous ciutadans encara estan més ocupats explorant les eines que no pas dissenyant els processos. Necessitem crear espais de trobada que permetin articular aquests nous processos de participació. Espais de trobada neutres, sense propietari, on els grups que s’hi troben puguin disposar de les condicions necessàries per crear

processos de participació amb capacitat d’influir. I això no passa per eines ni infraestructures, sinó per disposar de múltiples metodologies de participació, saber identificar tots els nodes d’un ecosistema, o tenir la capacitat de mobilitzar els propietaris de l’agenda. L’Administració té un paper important en la constitució d’aquests nous espais de participació, ja que encara en depenen part dels mecanismes de gestió de l’interès comú, però ja no està a les seves mans liderar els processos de participació que necessitem. Ha d’acceptar un nou rol, i la ciutadania ha de fer un pas endavant. La tasca no és senzilla, però a la vegada és inevitable.

Genís Roca @genisroca és arqueòleg. Amb més de 20 anys d’experiència en direcció d’empreses, creació de projectes a Internet i exploració del potencial de les xarxes, és un expert en la transformació digital i el seu impacte en els entorns personals, professionals i empresarials. És soci de RocaSalvatella, despatx de consultoria de negoci amb oficines a Barcelona, Madrid i Bogotà, especialitzat en la transformació digital de les organitzacions, els seus processos i els models de negoci.

07

Escolta activa Una eina, una actitud

L’escolta activa implica escoltar i entendre la comunicació des del punt de vista de qui parla. Internet i les xarxes socials ens han portat canvis molt importants, tant en la manera de consumir i produir informació, com en la manera en què la ciutadania es relaciona. Només cal donar un cop d’ull a les xarxes socials més actives actualment (Twitter i Facebook) per veure com els usuaris opinen, fan crítiques, aportacions, queixes o felicitacions respecte als temes més diversos. Aquesta informació que està a la xarxa està sent aprofitada per les empreses que volen vendre productes i serveis, i la fan servir per millorar els processos d’informació i fidelització dels seus clients. Però l’objectiu de l’Administració púbica no és el de retenir clients. Els seus usuaris són captius. Així, els

16

nous models de governança que s’estan desenvolupant, com el govern obert, obliguen a canviar la manera de fer les coses si es vol continuar mantenint la satisfacció de la ciutadania. L’escolta activa pot ajudar partits i polítics a definir noves dinàmiques de representació per saber el que està succeint al seu territori i respondre a les reivindicacions de manera més fàcil. Amb aquesta informació podran donar solucions a les necessitats de la ciutadania i fer-les efectives amb la seva acció de govern. Hem de tenir en compte, però, que els actors implicats en aquest nou procés inclouen la ciutadania, les entitats, les empreses, els partits i els treballadors públics. Aquest model implica noves formes de participació orientades a la cocreació de serveis. La velocitat que ens imprimeixen avui dia les TIC, fan del tot necessari que les administracions públiques tinguin una actitud proactiva, que practiquin l’escolta activa amb el que s’està parlant a la xarxa i demanant al carrer. Han de fer servir eines que ajudin a recollir, analitzar i gestionar aquesta informació. Però, sobretot, fa falta que els responsables tinguin l’actitud per incorporar a la seva gestió aquesta dinàmica participativa. No ens oblidem que un govern obert és un govern basat en la col·laboració de tothom. L’escolta activa és una eina i una actitud necessària en una administració del segle XXI.

Carlos Guadián @carlosguadian és part de l’equip d’Autoritas Consulting, empresa dedicada a proporcionar serveis d’estratègia en comunicació en línia mitjançant Cosmos. Llicenciat en ciències polítiques i editor des de 2003 de K-Government. També coordina oGov, plataforma dedicada a l’Open Government i col·labora amb Sesión de Control. És membre de diferents organitzacions com l’Open Knowledge Foundation o la Xarxa d’Innovació Pública (XIP), entre d’altres. És professor de màsters i postgraus relacionats amb la comunicació política i el govern obert. Ha participat en les publicacions següents: Open Government: gobierno abierto, Democracia digital, participación y voto electrónico, Libertades de expresión e información en Internet y las redes sociales: ejercicio, amenazas y garantías i Manual del e-Líder.

08

Involucració dels agents socials

17

o col·lectius, i aporten molts beneficis per als ciutadans i visitants. Tant si es tracta de dades obertes, de lluita contra la bretxa digital o de perfeccionar els processos democràtics municipals, provincials o nacionals, les nostres institucions semblen avui més disposades a acceptar les reflexions de la societat civil i hi donen suport econòmic o posen a la seva disposició una gamma de recursos materials, humans i tècnics sense precedents que marcarà el futur del desenvolupament de les nostres ciutats i d’una democràcia més oberta i rigorosa.

Un govern obert es caracteritza per la transparència de les seves accions i per una bona col·laboració entre l’Administració pública, els càrrecs electes, la ciutadania i les empreses. També es fa palès quan hi ha una participació important dels diferents actors de la societat civil. Aquesta implicació es pot traduir en gestos democràtics institucionals periòdics, com les eleccions o la participació en manifestacions. Però el compromís polític dels actors socials es concreta en el dia a dia en la recerca de solucions innovadores a problemes socioeconòmics i en la cocreació de serveis públics.

Diversos autors han posat de manifest una progressiva desconfiança de la ciutadania envers les institucions polítiques, com a conseqüència de malversacions, prevaricacions demostrades o si més no escampades pels mitjans de comunicació i escàndols financers. Paral·lelament, la iniciativa ciutadana engegada des de fa anys per desmitificar, acompanyar i educar la ciutadania en l’apropiació de l’espai digital ofereix una ocasió sense precedents de reconciliar les institucions amb la societat civil i d’ultrapassar aquestes percepcions de conflictes.

L’agitació cultural i social que es viu actualment a les comunitats virtuals centrades en les ciutats il·lustra bé la importància de la implicació de la societat civil i dels grups de ciutadans. Aquestes comunitats catalitzen i consoliden projectes, esforços individuals

Preocupat per millorar els serveis que ofereix als seus contribuents, un govern obert prefereix impregnar-se d’aquests moviments ciutadans més que no pas competir-hi. En aquest sentit, el govern deixa progressivament la lògica top down, que volia que les institucions

s’adrecessin als ciutadans com a individus consumidors de serveis públics, i adopta la visió horitzontal pròpia del món digital, facilitant les aportacions dels ciutadans en els processos legislatius i en les intervencions públiques. En fer-ho, el govern obert consolida i legitima els esforços dels agents d’innovació social, donant-los els recursos necessaris i permetent així que emergeixi tota una onada de projectes amb menys costos que reestructuren la relació entre ciutadans i institucions i encoratgen la iniciativa local, individual i col·lectiva. En això, tot condueix a pensar que el paper de facilitador exercit pel govern obert ens porta col·lectivament a una millor comprensió dels reptes i a un coneixement més acurat de les nostres zones urbanes per fer front de manera més intel·ligent als desafiaments democràtics, urbanístics i socials que se’ns presenten. Aquest compromís forma part de les condicions essencials per mantenir i renovar la democràcia, per mostrar-ne una imatge més transparent, col·laborativa i participativa.

Dave G. Pelletier i Patrick Parent @dgpelletier a més de ser director general de ZAP Québec, és cofundador de Capitale Ouverte, cofundador de Québec Ouvert, administrador de Museomix Québec, i membre del comité Ville intelligente. És militant compromès en projectes referents a la direcció, la representació i la gestió de projectes TIC, les comunicacions polítiques, el desenvolupament del govern obert, les ciutats intel·ligents, els impactes i reptes socials i polítics de la tecnologia i del web, les dades obertes i la implicació ciutadana en la comunitat. @Patmanmulder treballa en el terreny de les comunicacions digitals des de fa gairebé 20 anys. Un cop acabats els estudis universitaris en comunicació, es va incorporar a una nova empresa web fundada per uns amics. Era el 1994, el web era encara en la seva primera època. Més endavant, ha treballat en diverses empreses web i en mitjans de comunicació. Després de deu anys com a especialista en comunicació digital i en govern obert al govern del Quebec, el cofundador d’E-Gouv Québec s’ha incorporat a l’organisme Québec numérique com a conseller en comunicació, influència i mobilització.

09

Recull.... d’idees i

propostes Quan es va posar en marxa la iniciativa de govern obert, es va definir a partir de tres característiques principals: la transparència, la col·laboració i la participació. Aquests principis signifiquen diverses coses diferents per als ciutadans i els responsables polítics, però si ens referim al recull d’idees i propostes, l’impacte que tindran les idees dels ciutadans pot ser excepcional.

18

El 2011, després d’una crisi financera, protestes i amenaces de revolució, la primera dona primera ministra d’Islàndia va llançar el concepte d’una nova constitució participativa que reemplaçaria l’antiga constitució de gairebé setanta anys de vigència. El procés va consistir en un projecte inicial presentat per 25 líders que convidava la ciutadania que hi fessin comentaris. El resultat va ser de 3.600 comentaris i més de 370 suggeriments de modificació de la constitució redactada. Un any més tard, la proposta de constitució es va sotmetre a referèndum electoral i es va aprovar àmpliament.

No obstant això, el recull d’idees i propostes funciona per a diverses iniciatives i problemes públics. Les iniciatives de govern obert poden abordar qualsevol tipus d’objectius, incloent-t’hi la revisió del pressupost, el suggeriment de polítiques, l’assignació d’actius, la notificació de problemes, i molt més. Però la recollida d’idees i comentaris sovint també té un altre efecte inesperat, i és que se’n pot fer seguiment a través d’una mètrica molt tangible. Quina és una de les formes més evidents en què el públic compra, literalment, la tasca del govern? Els impostos. I la recerca suggereix que els ciutadans que senten que les seves veus s’han escoltat també tenen un nivell de compliment tributari més alt: “Els ciutadans estan més disposats a pagar impostos quan perceben que les institucions públiques tenen en compte les seves preferències. En aquesta línia, l’evidència suggereix l’existència d’una relació causal entre els processos de participació ciutadana i els nivells de compliment tributari.”1 D’aquesta manera, involucrar la societat en la ideació pot tenir el benefici addicional de millorar el sentiment públic. Independentment dels objectius de la iniciativa, hi ha algunes tàctiques clau que impacten en l’èxit d’una operació d’involucració ciutadana. Les campanyes dirigides curtes són més efectives. Sovint afegir paràmetres dóna a la gent creativa la llibertat de pensar dins d’aquests límits. Afegir un

termini i també formular preguntes concretes ajuda a agilitar el procés d’inventiva dels ciutadans. Introduir un resum atractiu. En convidar a la conversa pública, no es tracta només de fer una declaració coherent del problema o el desafiament, sinó de fer que es converteixi en un assumpte a nivell personal (no només de caràcter pràctic). Per exemple, en comptes de demanar noves maneres de reduir el dèficit, l’equip de comunicació podria demanar la manera de preservar la partida pressupostària que dóna suport a un programa d’educació que sigui ben valorat. Planificar una estratègia de recompenses a la participació. El professor de Columbia Olivier Toubia ha fet recerca referent a quins incentius milloren amb més eficàcia els programes d’ideació. Els seus resultats conclouen que, més que millorar la involucració dins d’una iniciativa, és més efectiu premiar els usuaris no només per les idees més valuoses, sinó per generar més conversa al voltant d’una idea, i que també es tradueix en una qualitat superior de les idees. Tancar el cicle de retroacció. Finalment, les organitzacions que es comuniquen a través del cicle de vida d’un govern obert són les que són capaces de mantenir un nivell sostenible de participació i d’innovació en el futur. Per exemple, la Universitat de Yale es comunica amb la seva comunitat almenys cada trenta dies per tal de proporcionar informació actualitzada sobre la idea fins que la seva implementació s’ha tancat o completat. El nivell de participació en la comunitat és de gairebé el 100%.

Jessica Day @ideascale escriu sobre màrqueting i tecnologia i és editora d’IdeaScale (www.ideascale.com), una solució innovadora per a la gestió d’idees en el govern. Té un màster en escriptura de la Universitat de Washington. També blogueja sobre innovació col·lectiva i solucions per a la gestió d’idees a blog.ideascale.com. No obstant això, l’acció més valuosa de qualsevol iniciativa de govern obert de recull d’idees és actuar sobre les idees dels seus ciutadans. Aporta igualtat en el procés de govern col·laboratiu i revitalitza el diàleg públic. Després de tot, hi ha res més inspirador que veure les idees posades en pràctica? 1 Torgler, B. and Schneider, F. (2009) “The impact of tax morale and institutional quality on the shadow economy.” Journal of Economic Psychology, 30(2). pp. 228-245.

10 Coordinació Quan parlem de govern obert ens referim d’una manera o altra a les accions empreses per avaluar, definir, dissenyar i/o desenvolupar polítiques i serveis públics de manera col·laborativa. Això implica la posada en marxa de mecanismes mitjançant els quals es faciliti la participació tant de la ciutadania com dels mateixos professionals públics i altres agents interessats en la política o servei públic en qüestió. Participació que requereix, per ser efectiva, la màxima transparència, incrementant el cabal informatiu i agilitant la comunicació. El govern obert comporta la necessitat d’implantar una sèrie de solucions noves, però no per això s’ha de creure que cap altra Administració no ha treballat prèviament, o està treballant, en una solució per a una necessitat o problema similar. D’aquí la importància de la coordinació per facilitar el coneixement

19

dels avenços de la resta d’administracions i beneficiar-se mútuament de l’aprenentatge, compartint bones pràctiques i reutilitzant les solucions adoptades pels que han transitat prèviament pel camí. D’aquesta manera, no només s’aconsegueix avançar més ràpid, sinó que a més a més s’estalvien recursos públics.

No obstant això, dues administracions no poden coordinar les seves actuacions si no coneixen mútuament en què s’està treballant, de la mateixa manera que un ciutadà no pot participar en un assumpte públic si no està informat i no disposa dels mitjans per accedir a la informació ni per aportar el seu coneixement.

Gran part del temps invertit en el disseny d’un nou servei es dedica a l’establiment dels requisits que ha de complir la solució. Requisits que probablement siguin comuns als del mateix servei prestat per altres administracions. No seria lògic definir-los de manera coordinada? Les idees aportades per un grup ampli de persones expertes en la matèria, normalment seran més completes i encertades que les conclusions dels que s’hi dediquen de manera aïllada. Així s’aconsegueix que els esforços desenvolupats tinguin un resultat exponencialment superior, útil també per a la resta d’administracions, tant si han participat en el disseny com si no.

La comunicació és una base fonamental per possibilitar la coordinació. Les administracions han d’aprendre a conversar de forma oberta, capacitant els empleats públics en eines de comunicació i col·laboració i facilitant-los-hi l’accés.

D’altra banda, no hem d’oblidar que el govern obert pretén propiciar que qualsevol persona que vulgui col·laborar en la cerca de solucions a les necessitats o problemes públics, pugui fer-ho. El paper de l’Administració així s’amplia, de manera que ha d’actuar de forma coordinada amb totes les persones interessades i no només amb altres administracions.

Per actuar de forma coordinada és important tenir uns objectius compartits. La definició clàssica d’una missió i una visió compartida pot ajudar a aclarir les regles del joc i evitar falses expectatives de la participació. A més, s’han de concretar mitjans, esforços i recursos amb què desenvolupar l’acció comuna, usant una planificació àgil i flexible, centrada en els passos més immediats i enfocada cap a la consecució dels objectius compartits.

La coordinació necessita establir un marc que faciliti organitzar les actuacions, deixant clar com iniciar una acció coordinada, com enriquir-la amb aportacions i com adoptar els acords, a més de comptar amb mecanismes que facilitin la comunicació oberta, l’aportació i valoració d’idees, el treball conjunt i el seguiment dels projectes.

La coordinació permet multiplicar els resultats assolits per una política o un servei públic, i afavorir que els beneficis obtinguts per una solució compartida traspassin els límits de l’àmbit territorial o sectorial de l’Administració promotora.

David Rey Jordán @davidrjordan és responsable tècnic de Gestió Universitària de Postgrau i membre del grup de treball de govern obert de la Universitat Pablo de Olavide de Sevilla. Cofundador del grup INprenendors Públics i de l’Associació Ciutadana OpenKratio.

11 Aprofitament del potencial

social

Aquest concepte es troba entre els més atraients del govern obert; aprofitar la capacitat que ens ofereix la intel·ligència col·lectiva per, de manera col·laborativa, millorar els processos i serveis que presta l’Administració pública, així com la cocreació d’altres processos i serveis nous. Mitjançant aquesta col·laboració voluntària, el benefici que produeix la utilització del coneixement dels ciutadans pot fer que els governs millorin la qualitat dels seus serveis sense gastar més diners. Usant Internet com a plataforma és possible recollir idees de milers de ciutadans i organitzacions, cosa que fa uns anys semblava impensable. És necessari ressaltar que tot està condicionat per l’accés i l’ús de les eines necessàries, tenint en compte que no tota la població està en disposició de col·laborar amb el govern d’aquesta manera,

20

bé perquè no pot, bé perquè no en sap o bé perquè no vol. No obstant això, és cert que molts ciutadans i treballadors estan disposats a compartir idees i opinions. Seria un error imperdonable no usar tot aquest talent i voluntat. Precisament una de les àrees on és més útil l’impuls d’aquestes tècniques de col·laboració és dins del mateix govern. Els treballadors públics tindrien accés als coneixements i experiència d’altres treballadors, dins de la seva pròpia administració o d’una altra, així com de professionals interessats en el sector públic; i així s’augmentaria la connectivitat i la descentralització del coneixement. Connectar-se per resoldre problemes i afrontar els nous reptes, així les solucions a alguns debats poden estar dins de la mateixa Administració. Els remeis plantejats pels que estan a prop del problema, ciutadans i treballadors, obtindrien solucions possiblement més eficients i barates. D’altra banda, aquest concepte d’aprofitament del potencial social té un aspecte molt important per als governs, i és el de legitimar la seva acció. Perquè és avui qualsevol govern percebut com a font legítima de decisions representatives de la voluntat general?

Si en el cicle de generació de les polítiques públiques volem donar entrada a la participació ciutadana, en aquest cas portada a la potencialitat que impliquen les plataformes socials i Internet, hem d’obrir la porta a la col·laboració en la formulació, desenvolupament i control d’aquestes polítiques. La qüestió és accedir al talent, allà on es trobi.

Antonio Galindo @antoniogalindog és empleat públic des de l’any 2000, quan comença a treballar a l’Ajuntament de Llorca com a dissenyador de pàgines web. Actualment ocupa el lloc de responsable de la Unitat d’Informàtica, unitat encarregada de les webs municipals i la implantació de l’administració electrònica. Linkedin: http://www.linkedin.com/pub/antonio-galindo-galindo/14/9b2/307 Blog: administracionbeta.blogspot.com.es

12

Diàleg bidireccional entre actors

El govern obert neix justament com a concepte a partir del fet que els espais d’intercanvi que proporciona Internet són inabastables. Quan Internet arriba ja veiem que la informació serà múltiple i global; que la rapidesa serà molt superior a la que estàvem acostumats, i que hi ha multiplicitat de canals que distribueixen continguts. Amb una característica específica, tots podem ser emissors, no només receptors. I aquesta és la primera onada, la que ens permet llegir blogs de polítics, de periodistes, i de ciutadans anònims que també tenen opinió i ara la poden distribuir de forma àgil, barata i global. Arribem després a una segona fase, on les webs i els blogs ja no només possibiliten la informació unidireccional i automàtica, sinó que amb els comentaris als apunts i sobretot amb la irrupció de les xarxes socials, la web es converteix en bidireccional. És a dir, la

21

interacció s’imposa i el missatge es veu modificat per la conversa entre iguals, siguin responsables polítics, periodistes o ciutadans ordinaris. I aquesta és la clau del nou concepte: diàleg bidireccional entre actors. En un model de govern obert la capacitat d’emissió i recepció dels missatges està en mans de totes les persones, i aquesta possibilitat fa que sigui més necessari que mai un diàleg entre protagonistes de l’acció política i governamental. El repte en aquest cas serà ordenar aquest diàleg, però sempre sense qüestionar la capacitat de la xarxa per posar-nos en contacte amb els nostres representants i els nostres representats. Podria això modificar les estratègies comunicatives de les administracions i els partits polítics? Doncs, sí, seria desitjable si no obligatori, perquè les relacions interpersonals i de representació institucional i política es veuen modificades ara ja per l’acció de la xarxa, i totes les seves capacitats. I això s’ha de llegir en clau de progrés, és a dir, en clau de millora de l’acció política i administrativa. Són de fet les eines tecnològique les que ens donen la possibilitat de fer que un diàleg sigui bidireccional, però després, i sobretot, són les persones les que ho fan, les que aconsegueixen que la pràctica democràtica i de servei millori en el context de totes les societats, sense distinció.

Tenim exemples de com la bidireccionalitat ha trencat barreres, ha possibilitat revolucions, ha posat de manifest les pràctiques obsoletes de les administracions, i aquest procediment ha de ser justament una eina de millora. No és només perquè tenim eines que poden millorar la pràctica democràtica, és perquè tenim l’obligació, i aquesta sí que serà i ha estat sempre bidireccional.

Trina Milan @trinamilan és antropòloga; coordinadora del grau de màrqueting i comunitats digitals del Tecnocampus de Mataró; presidenta d’Stic.Cat/ Premis Blogs Catalunya; consultora de continguts digitals a la UOC; col·laboradora de Catalunya Ràdio, BTV Barcelona Televisió, Ràdio 4 i diaris clàssics i digitals. Professora en diversos màsters i postgraus a la Universitat Pompeu Fabra, a la Universitat Politècnica de Catalunya i a la Universitat de Girona; bloguera i internauta activa a les xarxes socials.

13 Compartició Compartim. El cert és que compartim més que mai als nous espais socials a la xarxa. Compartim les coses que ens interessen, les que volem que ens identifiquin, tal com ho ha fet l’ésser humà des de sempre. Però ho fem més sovint, amb més cura i detall, conscients que la nostra audiència, la gent per a la qual som rellevants ha augmentat en nombre i qualitat de forma exponencial. No és nou que la nostra identitat pública es construeixi des d’allò que compartim, que bona part dels nostres esforços, aquells que han fet avançar la cultura, la humanitat, els fem moguts per les ganes de ser significatius per als nostres iguals, però Internet ha trencat els límits, facilitant que ens puguem sentir, compartint qualsevol cosa amb qualsevol persona del planeta, molt més integrants de la humanitat. La generositat és per a les doctrines budistes la primera de les deu perfec-

22

cions: si en coneguéssim el poder no deixaríem passar ni un simple àpat sense compartir, sense entregar sense esperar res a canvi, ens diuen. La neurobiologia contemporània i la psicologia hi coincideixen: compartir també ens fa més feliços, el fet de donar, de ser altruistes, millora no només els llaços comunitaris, sinó també la nostra salut física i mental. Molts experiments recolzen la idea, com el de Scherwiqz als anys 80 que assegurava que el simple pensament de la generositat ja ens alleugereix els nivells d’estrès. Tornant a la web, potser el costum ens ha portat a desvaloritzar el fenomen. En aquest sentit valoro molt positivament les opinions que té la gent menys digitalitzada. Recordo haver finalitzat una xerrada fa un temps i que va venir a saludar-me un senyor gran. Feia cara de sorpresa i em va fer veure, des de la seva ingenuïtat, la importància del tema: “Compartim sense demanar res a canvi a la web?, regalem la informació que sempre havia estat un element clau del poder? Però això canvia el món!”. Evidentment que sí, que el tema és i ha estat important durant la història de la humanitat i serà cabdal a l’hora de canviar moltes de les coses disfuncionals que ens afecten. Un bon exemple és el d’un sentit de la propietat excessiu que ens ha portat a acumular productes, elements materials construïts amb recursos ja escassos al planeta. Vivim,

ens diria Rifkin, a l’era de l’accés a serveis o productes que no implica la propietat: valorem les coses per la satisfacció o servei que ens proporcionen, i deixa de ser important si les posseïm en matèria. Jo en dic sovint la filosofia Spotify i comento que és un dels nombrosos valors que el món no digital ha importat de la xarxa. Consum col·laboratiu de recursos de connectivitat (guifi.net), de cotxes (l’antic Zipcar, Blablacar), de bicicletes a les ciutats (Bicing), han lliurat la societat postdigital del sentit excessiu de la propietat que vam heretar de situacions de més escassetat, dels esforços de la societat de consum per generar-nos insatisfaccions i necessitats noves. El freeware, les llicències Creative Commons, portals d’intercanvi o regal com nolotiro.org o formes de finançament col·lectiu com el micromecenatge (crowdfunding) són també exemple de nous models de negoci, de noves maneres de fer coses que un dia vam pensar immutables. Parlo de tot això quan identifico la revolució de la xarxa, de la seva potència com a eina de desenvolupament humà gairebé assimilable al llenguatge. Trencats gairebé tots els límits (culturals, geogràfics, fins i tot socioeconòmics) de la comunicació i col·laboració entre éssers humans, compartint sense fronteres el millor de cadascun de nosaltres, arribarem com a persones, com a humanitat, realment lluny.

Dolors Reig @dreig és conferenciant experta en xarxes socials i nova societat digital. Autora principal de l’espai El caparazón, també treballa com a freelance en tasques de consultora, professora a diferents empreses, institucions, universitats i escoles de negoci (UOC, INESDI, etc.). Forma part de diversos comitès científics, editorials en àmbits de pensament, coneixement, innovació, cultura i tendències a Internet i col.labora amb diferents mitjans de comunicació i consells d’experts. Llicenciada en psicologia social, màster en inserció laboral, multimèdia i desenvolupament web, participa freqüentment en diferents publicacions i esdeveniments en els temes que domina: dinamització de comunitats, xarxes socials, web social, tendències a Internet, empresa 2.0, innovació social, educació, noves professions, etc. Ha publicat Socionomia, Los jóvenes en la era de la hiperconectividad, etc.

14 Conceptualització ¿Podem continuar entenent l’Administració pública i les tasques de govern com s’entenia ara fa cent o dos cents anys? ¿Podem imaginar que la idea de democràcia que fèiem servir en el fordisme segueix sent vàlida en plena era d’Internet? La resposta pot ser positiva si fem referència als valors que la democràcia expressa: igualtat, justícia social i poder que emana del poble. Però cal ser molt més prudents si fem referència a la manera concreta com es prenen les decisions i com relacionem poders públics i societat. La democràcia representativa va ser la fòrmula que es va trobar per combinar legitimitat popular del poder i capacitat efectiva de prendre decisions per part dels qui, temporalment i en nom de tots, ocupaven els espais institucionals legalment establerts per fer-ho. Podríem dir que els “absents” (la societat) avalaven amb els seus vot els “presents” (els electes) perquè decidissin en nom de l’inte-

23

rés general. La participació, en aquest sentit, s’esgotava amb l’exercici del dret de vot. I l’Administració era una mena de maquinària al servei dels que eren electes, que havia de portar a terme o executar el que s’havia decidit. La gran transformació tecnològica i social que representa Internet està modificant fortament aquest escenari. Com bé sabem, Internet posa en qüestió aquells espais d’intermediació que no aporten un valor en si mateixos. Si les coses es poden fer directament (utilitzant les noves vies que obre el canvi tecnològic), no cal fer servir institucions, entitats o persones que basaven el seu estatus en el seu rol d’intermediació. Aquesta constatació val, o pot valdre, per a agències de viatge, diaris, partits polítics, administracions o universitats, per posar només alguns exemples. Avui dia, “els absents” poden estar “presents” si cal, no en forma de democràcia instantània (ja que la democràcia no només es decisió; també és, i sobretot és, deliberació), però sí en forma de mecanismes de consulta, debat i agregació de preferències. Comença a ser possible que els diputats en alguns parlaments participin des de casa o des d’un altre lloc als debats de la cambra de què són membres. Són “absents”, però se’ls permet ser “presents”. Hi podríem ser la resta? Té sentit que l’Administració porti a terme les seves tasques de manera opaca i experta (és a dir blindada), quan des de la societat poden haver-hi moltes alternatives

i solucions disponibles que poden ajudar a millorar els resultats globals? Participar no només vol dir ser presents en les instàncies representatives. Ha de voler dir també poder ser coproductors de polítiques, compartir la generació d’alternatives, implicar-se en el debat sobre allò que ens afecta i cercar les possibles respostes. Cada cop més, l’esfera pública no és només l’esfera de les institucions públiques. És l’esfera on col·lectivament busquem respostes a problemes comuns. Tenim suficients exemples que ens diuen que compartir és millor que competir o que limitar-se a aportacions d’experts (Viquipèdia versus Enciclopèdia Britannica o versus Encarta). Govern obert ha de voler dir govern de tots i per a tots. Cadascú des de les seves responsabilitats i des de les seves possibilitats. Participar cada dia més vol dir fer. I fer-ho entre tots és segurament millor que limitar-se a obeir allò que altres han decidit. El nou entorn i la nova realitat que Internet afavoreix pot generar bones i males notícies. En tenim constància cada dia. Però el que és innegable és que ofereix oportunitats per fer les coses de manera més oberta, transparent i participativa que en el marc que anem deixant enrere i que ha anat acumulant moltes insatisfaccions i desafeccions.

Joan Subirats @subirats9 és doctor en ciències econòmiques, catedràtic de ciència política i investigador de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma de Barcelona. És especialista en temes de governança, gestió pública i en l’anàlisi de polítiques públiques i exclusió social, així com en problemes d’innovació democràtica i societat civil, temes sobre els quals té publicats nombrosos llibres i articles. Col·labora habitualment a diversos mitjans de comunicació. El seus darrers llibres són: Análisis y gestión de políticas públicas, Ariel, Barcelona, 2008; Otra sociedad ¿Otra política?, Icaria, 2011; Repensar las políticas urbanas, Diputació de Barcelona, 2012; Decisiones públicas, Ariel, 2014.

15

Disseny de

polítiques i serveis

“No es pot dur a terme un canvi fonamental sense un cert grau de bogeria.” Thomas Sankara

Un govern obert com a filosofia té com a objectiu garantir la transparència, la rendició de comptes i la participació ciutadana en la gestió pública. Un govern obert defensa l’Estat de dret i fa especial èmfasi en la integració de les veus dels ciutadans en el seu modus operandi. Per tant, la participació pública és un principi central del govern obert. Com vaig sentir dir a un participant en una reunió sobre govern obert, la transparència és una finestra que permet al públic mirar a dins i veure el que està fent el govern, però el govern obert, d’altra banda, no és només una finestra, sinó una porta que permet al públic d’entrar i participar / col·laborar / interrogar tan com vulgui.

24

Les polítiques i serveis estan dissenyats per respondre als problemes experimentats o previstos per l’Estat o els ciutadans. Emmarquen la relació que els ciutadans tenen amb el govern i entre ells. La participació pública no tracta només sobre el control ciutadà de les activitats del govern en els afers públics ni tampoc es limita a interrogatoris sobre transaccions històriques per solucionar decisions injustes. És una necessitat per als governs a l’hora de dissenyar polítiques i serveis com a part de l’execució del seu mandat en nom dels ciutadans. En molts països africans, ajustar el marc de formulació de polítiques per incloure la participació pública iterativa en cada etapa del procés continu de polítiques comportarà, en molts casos, canvis fonamentals en les lleis, en les prioritats de finançament i en les regulacions. Per tant, requereix un cert pensament revolucionari entre els tecnòcrates i encara més una acció revolucionària entre la classe política. El pensament revolucionari i les accions cap a canvis fonamentals en les polítiques públiques comencen al principi del cicle de vida de la política i es van desenvolupant al llarg del seu camí. Algú podria argumentar que hi ha pocs motius per considerar revolucionària la formulació participativa de polítiques, però permeteu-me dissentir. Quan el marc de referència per al disseny de polítiques o de la política que es proposa amenaça l’equilibri de poder, només el pensament revolucio-

nari assegurarà que l’obertura està salvaguardada en el procés. No tenir en compte el canvi resultant en el poder causat per les veus dels ciutadans és imprudent i probablement una de les raons per les quals es veuen obstaculitzats els esforços del govern obert. Una forma de donar cabuda a aquesta realitat és ajustar la nostra visió del cicle de vida de les polítiques públiques lluny de la suposició que es tracta d’un procés força lineal amb els que participen en la formulació de polítiques, format per éssers humans racionals que prenen decisions racionals durant el procés. La vida real demostra que aquesta suposició poques vegades es compleix. Aquests éssers racionals prenen decisions basades en una varietat de consideracions que van més enllà de l’evidència concreta i el disseny de polítiques sòlides per donar cabuda als interessos creats, les intrigues polítiques i les ambicions i temors dels que són a la taula. Un enfocament obert, participatiu i basat en les proves per dissenyar polítiques i serveis garanteix que aquests altres factors es considerin en obert i que els ciutadans tinguin l’opció d’incloure’ls com a consideracions, o no. Fins i tot després d’una acurada planificació, recaptació de fons i implementació de programes elaborats per a la participació pública, de vegades sembla que els resultats que volen obtenir els professionals del govern obert no s’assoleixen. Finalment, afrontem qüestions com ara la manera de fer que

Muchiri Nyaggah @muchiri exerceix com a director executiu adjunt a The Open Institute, un think/do tank que dóna suport tècnic i assessorament en govern obert i dades obertes. Amb experiència com a consultor en tecnologia i innovació, va fundar Semacraft Consulting Partners. Actualment, el seu focus d’atenció se centra en com les organitzacions i els governs dels països en desenvolupament poden salvaguardar el desenvolupament inclusiu i sostenible a través de la innovació i la participació ciutadana en la gestió pública. També participa en diversos consells assessors com DEMO Africa demo-africa.com). Viu a Nairobi, Kenya, amb la seva dona i tres fills.

els governs siguin més oberts o com aconseguir que els ciutadans participin. Però la pregunta que mai hem de perdre de vista és: Per què molestar-se? Per què molestar-se amb el govern obert o la participació pública? Per què preocupar-se d’obrir dades? Per què molestar-se a sol·licitar l’opinió del públic quan els experts ja són a la sala? Per què molestar-se amb tot això? Respondre a la pregunta per què molestar-se és important perquè perseguir les dades obertes amb la finalitat de les dades obertes no és sostenible. Tampoc no ho és perseguir el govern obert o la transparència o la rendició de comptes com un fi i no com un mitjà. És similar a la construcció d’un pont que no du enlloc. Una revolució necessita una raó, i la raó, al meu parer, ha de ser la recerca del desenvolupament humà. Aquesta recerca tracta de progressar en la direcció correcta pel que fa als mitjans de subsistència i a la qualitat de vida de les persones que viuen a l’Àfrica. Si entenem que es tracta de persones i desenvolupament, correrem un risc menor de caure en el fetitxisme de les dades obertes, la tecnologia cívica i el govern obert. Els éssers humans viuen els seus dies en un espai polític i el desenvolupament és per si mateix un exercici de política. Els professionals en l’espai del govern obert han d’entendre que mentre la ruta curta per a la rendició de comptes, que es descriu en l’Informe sobre el desenvolupa-

25

ment mundial 2004 (WDR 2004), pot encaixar perfectament dins del nostre enfocament programàtic, pressupost i terminis, pot oferir resultats poc satisfactoris en el mitjà i llarg termini. La ruta llarga, que inclou la participació en l’espai polític dels agents de canvi, no s’ha d’ignorar, ja que representa la millor manera de convertir els guanys ràpids aconseguits a la ruta curta en canvis institucionalitzats a través de la política. Per a algunes parts interessades, això no és atractiu, en part a causa de la delicada relació entre els donants i els països en els quals treballen, però també en part a causa de la impaciència i la cerca de guanys ràpids. Per tant, cal un canvi fonamental no només en el sector públic, sinó també entre els proveïdors de fons amb l’esperança d’aconseguir els seus objectius de governs oberts establerts. La revolució no s’hauria de circumscriure dins del sector públic. Tant l’Estat com els ciutadans existeixen en un context polític, que no pot ser ignorat. Així que, encara que normalment no ho articulem d’aquesta manera, el govern obert, incloent-t’hi el disseny participatiu de polítiques i serveis, tracta principalment de política. De bona política. Com més aviat ens acostumem a aquesta idea, serà més fàcil progressar sent més deliberatius sobre com involucrem les persones especialment en l’era post-2015. La participació no és el final que busquem, sinó un mitjà per al desenvolu-

pament sostenible de tothom. Thomas Sankara tenia raó; una mica més de bogeria al nostre món pot ser just el que necessitem.

16 Presa de

decisions Un dels elements clau que defineix qualsevol acció de govern és la presa de decisions. A través de les diferents mesures que un equip de govern decideix, es respon, per una banda, al contingut del programa electoral sota el qual aquest equip es va presentar a la governança d’una determinada Administració; i, per altra, durant el transcurs del mandat s’hauran de trobar respostes a nous requeriments, necessitats... i, a través de les decisions que es resolguin, s’anirà configurant la pròpia acció de govern. El recorregut tradicional de la presa de decisions estableix un espai on el ciutadà té un paper passiu. La implicació ciutadana durant el procés és baixa perquè l’Administració i l’equip de govern corresponent estableixen quines són les millors decisions per tal de respondre als requeriments i necessitats que sorgeixen. D’aquesta manera, els

26

projectes que es porten a terme responen a plantejaments del propi equip de govern. Les solucions que aporten aquestes iniciatives no sempre tenen l’acompanyament ciutadà que mereixen i, al final, el grau de satisfacció no és massa alt. En definitiva, el baix paper participatiu del ciutadà en el procés de decisions fa que la solució final no sigui entesa com quelcom propi. L’apoderament del ciutadà ha estat molt baix i la mesura final acaba sent fruit d’una acció de govern unidireccional. La conceptualització de la presa de decisions sota el prisma de govern obert és diametralment diferent. El procés participatiu del ciutadà és més alt i el grau d’apoderament en la solució final és major. Els projectes ja no sempre són plantejats per l’equip de govern i és la ciutadania la que, a vegades, planteja propostes per tal que siguin debatudes i aprovades per l’equip de govern. Durant el procés, els ciutadans aporten coneixement, experiència i visió sobre la solució que es planteja. Aquesta àgora permet que els agents (empreses, organitzacions...) puguin ser partícips dels diferents debats i que aportin els seus punts de vista i solucions. Els beneficis d’adoptar un model de presa de decisions sota els paràmetres del govern d’obert són que la responsabilitat de les mesures és compartida i s’aproxima més al ciutadà, ja que aquest hi ha participat implicant-se en el procés.

Altres elements i eines que configuren un govern obert complementen i faciliten aquests processos participatius. L’obertura de dades públiques representa un estímul perquè els ciutadans puguin establir noves solucions que, molts cops, no havien estat plantejades per l’equip de govern. D’altra banda, els instruments que ofereix la votació electrònica o l’ús dels espais de debat a les xarxes socials faciliten el procés d’elecció o deliberació. Durant aquest procés de presa de decisions, sota l’òptica del govern obert, s’obre la possibilitat d’enriquir els processos democràtics per part de la ciutadania. L’equip de govern té la possibilitat de donar a conèixer normatives, límits pressupostaris, competències... i, per tant, la cultura democràtica del conjunt de la comunitat millora.

Antoni Gutiérrez-Rubí @antonigr és assessor de comunicació i consultor polític. Desenvolupa la seva feina a Espanya i a Llatinoamèrica. Professor en màsters de comunicació i cursos de diferents universitats. Autor de diversos llibres, escriu habitualment a diferents mitjans com El Periódico de Catalunya, El País (on escriu en el seu blog Micropolítica) o Cinco Días, entre altres col·laboracions. www.gutierrez-rubi.es

17

Millora

dels serveis públics Les paraules són meravelloses. Per exemple, del verb produir hem derivat producte, producció i productor(a). D’altres vegades les paraules ens deceben. El concepte servei no s’explica a partir del verb servir, no hi ha la servició i la paraula servidor/a presenta connotacions indesitjables. El diccionari reconeix que els serveis són difícils d’entendre. La seva gestió és escorredissa, perquè són intangibles i perquè la producció i el consum tenen lloc de manera simultània. A més, la qualitat de servei es defineix en funció de l’experiència de l’usuari, no de paràmetres purament objectius. I cada usuari és un món. Ho sabeu prou totes les persones que treballeu de cara al públic. Els serveis públics tenen, en canvi, una feliç característica: la seva funció és millorar la vida de la ciutadania. No és necessari captar i fidelitzar la clientela. Els serveis públics, a més, es distingei-

27

xen dels privats en el fet que els seus usuaris en són coresponsables. A diferència dels clients d’un restaurant, que es limiten a consumir, la ciutadania té una responsabilitat en el bon funcionament dels serveis públics, amb el doble paper de mestressa i destinatària. Tal com vaig llegir en una pancarta a Lisboa, “els serveis públics són del poble”. Les administracions públiques encaren, des de la seva fundació, el repte de disenyar serveis útils i satisfactoris. En alguns casos, s’ha aconseguit. Així, la sanitat pública espanyola és la més cost-efectiva d’Europa i una de les millors del món. En altres casos, la revolució s’ha ajornat sine die. Després de les bones pràctiques dels anys 90, tres circumstàncies afavoriran una segona transformació dels serveis: 1. L’accés massiu a la tecnologia, que permet resoldre alguns dels eterns desafiaments del màrqueting de serveis, com són l’automatització, la personalització i l’estandardització, en condicions més còmodes i més econòmiques. 2. El fenomen del prosum i, en general, l’obertura a la participació ciutadana en el diseny, prestació i avaluació dels serveis suposa, si ho aprofitem, una revolució que aprofita la intel·ligència col·lectiva en benefici de la comunitat.

3. La posada en valor de l’intraemprenentatge, en un context d’innovació pública, aspira a construir organitzacions de serveis dinamitzades per la iniciativa responsable de persones que desitgen millorar cada dia. Ara és el moment. Necessitem directius públics que entenguin aquesta realitat i contrueixin entorns favorables al canvi. Tenim les condicions per aconseguir-ho. Fins i tot el fet de comptar amb pressupostos menors hauria de constituir, dins de certs límits, un esperó per pensar els serveis públics de manera diferent, amb la involucració creativa de treballadors i treballadores públics i del conjunt de la ciutadania, en una xarxa de relacions que transcendeixi les fronteres organitzacionals. La millora de serveis, en un model de govern obert, dependrà que greixem l’engranatge de la participació per a la cocreació de millors serveis.

Alberto Ortiz de Zárate @alorza és especialista en el CANVI, amb majúsculas. Fundador d’alorza. net, plataforma des de la qual exerceix de professional in(ter)dependent. Pioner en l’obertura de dades públiques i en les polítiques de govern obert. Veterà de l’atenció ciutadana multicanal. Escriptor, docent i conferenciant. Ha estat càrrec públic, funcionari i consultor; ara posa la seva experiència al servei de projectes que millorin la vida de les persones.

18 Col·laboració Els europeus ens vam posar d’acord per definir què significa un govern obert tenint en compte tres valors clau: participació, col·laboració i transparència. La transparència i la participació apareixen -a la majoria de llocs que analitzen o promouen el tema- com els elements més importants, als quals es dedica més atenció, més comentaris, més espai. La col·laboració, en canvi, sempre arriba en el tercer lloc. Fins i tot hi ha llocs de govern obert que ni tan sols l’esmenten. I no perquè sigui menys important. La transparència -essencial en la mesura que ens dóna seguretat que el conjunt funciona com hem acordat- és exigència de tots, però, més aviat, és una tasca de l’Administració.

28

La participació implica accions de la comunitat que poden anar des de la votació fins a l’enviament d’informacions; limitades sempre a un moment concret i que no requereixen involucrar-s’hi més. La dificultat de la col·laboració radica en el fet que és el valor més exigent. Requereix que cadascun de nosaltres assumim una responsabilitat activa i constant. Per això mateix és, a la vegada, el punt més elusiu i el més transcendent, el que requereix un veritable canvi de paradigma en la nostra relació amb els assumptes públics. Feliçment comptem amb les eines necessàries. Internet, el web i les tecnologies de la informació i la comunicació afavoreixen moltes de les accepcions del terme col·laboració: l’enviament de notes a un diari o revista, treballar amb qualsevol empresa sense pertànyer a la plantilla, fins i tot contribuir amb diners, medicaments o aliments a qualsevol campanya o acció social. Però el que és fonamental, parlant d’un govern obert, consisteix en el fet que les TIC permeten que treballem junts per un fi comú, fins i tot amb desconeguts. Tot això és gràcies al fet que qualsevol punt d’una xarxa, connectat, pugui comunicar-se amb qualsevol altre sense passar pel tamís de les jerarquies que eren, fins fa poc, la forma d’organització més eficient.

Aquesta possibilitat, demostrada tant pel moviment dels Indignats com per la primavera àrab, facilita l’expressió popular i fins i tot l’enderrocament d’un govern repressiu. Però aquests moviments de protesta tan celebrats… s’evaporen tan bon punt assoleixen el seu objectiu. No porten a un treball de conjunt. La col·laboració, facilitada per la penetració de les TIC, representa un repte per a tothom. Les autoritats tradicionals, acostumades a girar instruccions i ordres, no saben treballar al mateix temps que els ciutadans. I nosaltres estem acostumats a obeir o a protestar. Ni manar ni obeir ni protestar és suficient en un món tan complex com el d’avui. Afrontar un repte amb les eines adequades és una oportunitat meravellosa. Col·laborar en la realització dels assumptes de la ciutat és la millor manera de dotar-la d’una veritable intel·ligència humana -la nostra- i de reinventar la política, que tant ho necessita.

Francis Pisani @francispisani és escriptor, columnista i conferenciant. Va començar a escriure sobre les TIC durant la seva prehistòria: els anys 90 a l’Àrea de la Badia de San Francisco. Recentment ha finalitzat una volta al món (45 ciutats, 5 continents) d’innovació. El seu blog, que es publica en francès, castellà i anglès, s’està reconvertint en un llibre que es pot descarregar des de francispisani.net. Actualment treballa en ciutats intel·ligents (smart cities), participatives i innovadores arreu del món.

19

Coproducció de serveis

La coproducció de serveis funciona com una nova modalitat que, basada en el principi de la participació i principalment en el de la col·laboració, possibilita el lliurament de prestacions i béns públics sobre la base d’un treball compartit, distribuït i coordinat entre entitats públiques i altres actors del sector privat, societat civil, entre altres. Com a part de l’enfocament de govern obert, i facilitat per les plataformes tecnològiques i eines digitals disponibles, és possible promoure una dinàmica participativa que potenciï la transformació social i la millora dels processos i resultats de la gestió pública, coproduint valor públic. Per tant, per als fenòmens de cocreació, com la coproducció de serveis, el ciutadà transita des d’un rol d’observador passiu, usuari i espectador davant l’Administració a posicionar-se com a principal protagonista i actor clau del procés i els seus resultats (prosumidor), la qual cosa suposa passar d’un model analògic, hermètic i au-

29

toreferent de govern i gestió pública a un de digital, obert, distribuït i inclusiu. En qualsevol cas, la cocreació i la coproducció de serveis es poden considerar com les dues cares d’una mateixa moneda en el marc de les estratègies i polítiques de govern obert. Cocrear suposa que el focus està posat a trobar les potencials respostes a un problema públic, les opcions disponibles, l’aprofitament del coneixement i els talents distribuïts més enllà dels límits de les entitats estatals. Té a veure amb el disseny, la formulació de propostes des de la complicitat, el compromís recíproc, l’interès conjunt i la confiança; funciona més a nivell d’idees, prototips, etc. Coproduir va més enllà i s’orienta ja no només a trobar respostes adequades a problemes socials o políticament més complexos, sinó a com concretar aquestes propostes en el terreny pràctic. Coproduir va en paral·lel amb aprofitar al màxim les capacitats i disposició de múltiples actors per afegir valor públic en els processos de creació, lliurament i provisió de serveis públics (i fins i tot més enllà) i articula els espais de col·laboració, cooperació i coordinació entre una xarxa d’actors múltiple. En el cas de cocreació podem dir que el focus està més posat a fomentar, promoure i articular espais amplis per a la participació i la involucració ciutadana (citizen engagement), sobretot en la definició i resolució dels problemes que els afecten o contribuint a la resolució dels desafiaments que els governs tenen

i/o volen afrontar de manera conjunta amb els actors socials. En l’àmbit de la coproducció, ja no només estem davant d’un espai de participació en alguna de les seves modalitats (informativa, consultiva, deliberativa, etc.), sinó més aviat en un territori on l’element catalitzador per a l’èxit radica, principalment, en la col·laboració, la complicitat i l’aprofitament de capacitats i recursos disponibles fora dels límits de les entitats estatals. Un exemple freqüent d’aquest tipus d’iniciatives el constitueixen els anomenats laboratoris d’innovació ciutadana, tallers o hubs sobre canvi i innovació social, les hackatons de dades obertes o les plataformes per a l’emprenedoria cívica. Tots suposen àmbits de treball no convencional (sota models d’organització híbrids), els resultats dels quals impacten positivament en la societat i en el treball del sector públic, com ho han demostrat recentment les iniciatives sobre visualització de dades, l’ús de dades obertes i la reutilització d’informació pública per al control social o la rendició de comptes, entre d’altres. Com esmentàvem abans, ambdós conceptes, no obstant això, estan íntimament relacionats i en la majoria dels casos no és possible explicar o separar un de l’altre, ja que generalment a partir de processos de cocreació o codisseny (de polítiques públiques o serveis, per exemple), s’esdevé una segona fase associada a la coproducció o responsabilitat compartida per la gestió, implementació i lliurament de determinades prestacions. La frontera és difusa però

obeeix a la lògica sistèmica que funciona en els espais de treball de configuració oberta, on l’obertura de recursos (dades, informació, coneixement, pràctiques, etc.), les xarxes, la participació activa, el treball col·laboratiu i la confiança van consolidant noves formes d’innovació amb, per a i a través de la ciutadania que transforma, de manera radical, la manera d’entendre i practicar l’exercici del govern, les polítiques i la gestió pública en el segle XXI. thepowerofopengov.tumblr.com

Álvaro V. Ramírez-Alujas @redmatriz és fundador i investigador del Grup d’Investigació en Govern, Administració i Polítiques Públiques (GIGAPP), Espanya, i acadèmic de l’Institut d’Assumptes Públics (INAP) de la Universitat de Xile. thepowerofopengov.tumblr.com

20 l’Administració com a

tractora

Podem caracteritzar el rol de l’Administració com a tractora de la societat en les tres dimensions següents:

Lideratge Una bona Administració és un factor determinant de benestar econòmic i de cohesió social. És constatable que els països més desenvolupats econòmicament i socialment compten amb institucions públiques sòlides, i viceversa. Efectivament, les institucions públiques exerceixen un rol de lideratge generant les condicions perquè les activitats econòmiques puguin desenvolupar-se adequadament i, també, organitzant els mecanismes de solidaritat que afavoreixin la cohesió i la justícia social.

30

Des de la perspectiva concreta del govern obert, l’Administració ha de ser tractora de la col·laboració entre els diversos agents públics i privats que intervenen en les diferents polítiques públiques. Aquest rol adquireix una importància primordial en les actuals societats complexes, en les quals cap dels agents socials té tota la capacitat, per ell mateix, per donar resposta als grans reptes socials del nostre temps i, per tant, és imprescindible articular la col·laboració en xarxa de tots els agents que puguin aportar el seu coneixement, el seu treball i els seus recursos per trobar les solucions que millor satisfacin els interessos generals.

Innovació L’Administració ha de ser, també, motor d’innovació, mitjançant l’impuls de la innovació oberta amb la participació de la ciutadania, els grups d’interès i els professionals públics i, també, mitjançant la utilització exemplar de les noves tecnologies com a tractora de la societat de la informació i el coneixement. La innovació implica una aposta decidida i permanent pel canvi, anticipació de les demandes i necessitats de la ciutadania, així com adaptabilitat i obertura a les noves idees, conceptes i processos.

Exemplaritat ètica El rol tractor de l’Administració ha d’incloure, també, una dimensió ètica, perquè el canvi que les nostres institucions necessiten s’ha de sostenir sobre una sòlida base ètica. Els líders públics, amb el seu exemple, han d’exercir una influència positiva sobre les actituds cíviques i democràtiques de la ciutadania. Els principis del govern obert: transparència, participació i col·laboració, constitueixen una bona referència per definir aquesta base ètica. Així mateix, aquesta exemplaritat ètica que es reclama es pot inspirar en els valors de l’Administració proposats per Alberto Ortiz de Zárate: equitat, servei, transparència, participació, innovació i intensitat.

Iñaki Ortiz @balapiaka treballa al Govern basc com a tècnic d’organització des de l’any 1983. El 1995 es va incorporar a l’Oficina per a la Modernització Administrativa, com a responsable de projectes. Entre els anys 2009 i 2013 va desenvolupar el càrrec de director d’Innovació i Administració Electrònica. Actualment treballa com a responsable de projectes a la Direcció d’Atenció a la Ciutadania i Innovació i Millora de l’Administració (DACIMA). És coeditor del blog Administraciones en red des de l’any 2005.

21 Desenvolupament Sigui de manera proactiva o bé reactiva, les iniciatives de govern obert guanyen terreny i semblen destinades a quedar-se, per a satisfacció dels implicats i en especial dels ciutadans. Però sense dubtar de les bones intencions dels promotors, amoïna comprovar que en la creació i el desplegament de les plataformes tecnològiques que han de canalitzar el contacte i la supervisió dels ciutadans amb l’Administració no sempre s’apliquen els principis d’eficiència i obertura que formen part dels principis del govern obert. En concret, és habitual que s’encomanin desenvolupaments específics per portar a terme funcions ja disponibles en altres administracions, desaprofitant la possibilitat de reutilitzar desenvolupaments aliens. Sovint s’addueix l’existència de peculiaritats que no permeten clonar de manera idèntica un altre desplegament, però cal demanar-se

31

si les diferències entre els dos casos justifiquen l’increment de cost i de temps. En la majoria dels casos, la resposta és negativa i l’estalvi que s’obté adoptant una solució genèrica compensa el fet de no assolir d’entrada el 100 % dels objectius funcionals desitjats. Investigar quines aplicacions de codi obert es troben ja disponibles a escala internacional en l’àmbit d’interès hauria de ser el primer requisit a l’hora de plantejar el component tecnològic de qualsevol projecte de govern obert. En qualsevol cas, les adaptacions i desenvolupaments específics de la plataforma genèrica que s’acabin fent s’haurien de posar a disposició de la comunitat. La popularització dels dispositius mòbils -telèfons avançats, tauletes- ha obert un nou front tecnològic en els serveis de govern obert. I en moltes ocasions, tampoc s’afronta de la manera més eficient. En concret, l’enlluernament amb l’amplitud dels catàlegs d’aplicacions de les dues plataformes mòbils més populars -Android i iOS-, cadascuna amb més d’un milió de títols disponibles, ha fet que es dediquin recursos públics a desenvolupar per duplicat aplicacions natives per als dos sistemes citats, quan pràcticament en tots els casos es poden aconseguir les mateixes funcions adaptant correctament a mòbil els llocs web existents. Una bona web per a mòbils és molt més universal -i més econòmica- que dues aplicacions privatives que, a més, s’han de distribuir mitjançant catàlegs

gestionats per dues empreses privades -Apple i Google- amb seu als EUA. Però el màxim exponent d’obertura de l’Administració en l’àmbit de la tecnologia consisteix a posar a disposició dels ciutadans les eines d’accés a la informació que els permetin desenvolupar aplicacions i serveis propis a partir de les dades públiques. La creació d’unes API -interfícies de programació d’aplicacions- completes i ben documentades és la millor inversió possible, perquè sempre acaba donant lloc a més aplicacions i millors que les que es puguin crear amb els recursos propis.

Albert Cuesta @albertcuesta és periodista, analista, traductor i conferenciant especialitzat en tecnologia. Les seves col·laboracions en diversos mitjans de comunicació catalans, estatals i internacionals es poden consultar a http://albertcuesta.com. Impulsor de la traducció de Twitter al català, des de 1997 fomenta la participació ciutadana digital amb la creació i la gestió de la llista de correu ciutadana de Cardedeu, el municipi del Vallès Oriental on viu amb la seva família.

22 Integració No ens enganyem, la integració és, sens dubte, l’ingredient bàsic del govern obert. És més, m’atreviria a dir que és el llevat imprescindible per expandir els conceptes de col·laboració, transparència i participació, els tres esglaons de la piràmide del govern obert. ‘Completar un tot amb les parts que falten’. La mateixa definició del concepte integrar ho diu tot, i ens situa davant la realitat de l’estat de l’art del govern obert en el món. Aquesta nova forma de governar, imprescindible per adaptar-se als temps i a la demanda social, ha d’aglutinar tots i cada un dels ciutadans, amb independència de la seva manera d’organitzar-se. Perquè aquesta unitat real tingui lloc, s’ha de completar el tot, o el que és el mateix, s’han d’integrar tots i cada un dels individus que componen la societat. La realitat, tossuda en els seus plantejaments, ens adverteix que estem lluny d’arribar al tot, per això ens situa en els inicis del

32

govern obert, un espai al qual s’hi aniran sumant tots i cada un dels ciutadans del món democràtic, però al qual actualment tan sols s’hi han sumat, integrat, una selecta minoria. Una integració real ens duria al paradís del que els americans en diuen engagement, una simbiosi en què no es podria diferenciar l’administrat de l’administrador, o el ciutadà del polític. Mentre aquesta unió es produeix, que ho farà, per descomptat, sense distinció de classes, procedència o grau d’immersió digital, cal anar preparant, amb la resta de conceptes de govern obert, el terreny de joc en què, units, tots els membres de la societat construiran el seu futur. Aprofitar el potencial social, de forma directa i indirecta, és la manera d’assegurar-se que el millor coneixement estarà plasmat en l’estratègia de govern. De forma directa, amb idees i propostes, i de forma indirecta, amb fórmules d’escolta activa que extreguin les veritables demandes en el disseny de polítiques i serveis. Només així aconseguirem la cocreació, o si no pot ser, un cop més, la integració d’idees, compartint-les de forma transparent per a la seva avaluació, millora, adaptació i execució. La integració, tot i que té en la seva vessant personal el perfil més rellevant, també té una altra vessant important que forma part ineludible de l’acció de govern obert. L’eina que possibilita la

transparència, la col·laboració i la participació és un element fonamental en la responsabilitat de l’èxit. D’entrada, l’esperit de reutilització amb què s’ha d’afrontar qualsevol desenvolupament, respon a l’autèntic propòsit d’integrar de forma global els principis de governança. D’aquesta manera, la integració de qualsevol comunitat a aquesta acció de govern descartarà com a principal escull per al seu compliment el cost. Igualment, afavorir la reutilització de qualsevol element útil que es compongui amb objectius de transparència sobre la base de formats oberts, és un clar senyal d’invitació a la integració.

Guzmán M. Garmendia

Seguint la línia dels instruments necessaris per a la creació d’un entorn de govern obert real, la interoperabilitat és una mostra més d’integració. Que totes les administracions parlin el mateix idioma i que els ciutadans l’entenguin a la perfecció, és el facilitador de la conversa, element bàsic en la generació de dinàmiques participatives. No obstant això, perquè en aquesta conversa, un cop més, s’hi integrin tots els membres que corresponen, aquests han de tenir al seu abast tota la informació necessària per generar un marc d’opinió real. L’obertura de dades total es fa més necessària que mai perquè de debò tots els actors de la conversa juguin en el mateix terreny. Sense dades, definitivament, no hi pot haver mai integració.

@GuzmanGarmendia és consultor tecnològic a ORACLE per a l’Administració pública i membre de la Junta Directiva de l’Open Knowledge Foundation (OKFN). Després de treballar al Govern de Navarra com a director general de Govern Obert i Noves Tecnologies, assessora diferents administracions en estratègia de govern obert i en la construcció de les seves lleis de transparència. A més, és un col·laborador habitual a seminaris, conferències i cursos de tecnologia, política, govern obert i transparència al sector public.

Integració, sinònim d’assimilació, ens situa tots al mateix nivell. És mesclar-se, conjugar-se, recolzar-se, com-

plementar-se i moltes paraules tan boniques com útils. Feliç integració. Benvingut govern obert.

23 Innovació La innovació és la capacitat de portar noves idees a la pràctica, posar-les en marxa. L’objectiu de la innovació pública és resoldre de forma diferent reptes o necessitats de ciutadans, entitats o empreses. La innovació pública s’orienta, doncs, a la creació de valor públic desafiant inèrcies i ortodòxies consolidades, proposant nous conceptes, assajant noves solucions, primer en un format de prototip i després buscant la seva implementació per a col·lectius concrets o per a tota la societat. Quan la innovació fa evolucionar solucions existents en noves versions l’anomenem innovació incremental, quan la innovació desplega conceptes completament nous es tracta d’innovació radical. La innovació disruptiva, la que en el món privat trenca completament les regles d’un mercat existent, és menys freqüent en l’àmbit públic. Es pot innovar tant creant nous productes o serveis (cas bicing com a mostra),

33

com establint noves formes d’atenció a l’usuari (administració oberta), com creant nous models de creació de valor (a través d’aliances públic–privat, per exemple) o establint nous processos menys burocràtics o més eficients. Allò que definirà la innovació és la seva capacitat d’impacte. Tenir idees noves no és innovar, la innovació és assolir un impacte significatiu a través d’aquestes idees. Les proves pilot, tan habituals a les administracions, no són innovació, són prototips que resulten innovació si s’acaben implementant a una escala significativa i resolent els reptes que pretenien assolir. El procés de crear noves idees i portar-les a la pràctica no està exempt de risc. La gestió de la innovació és de fet un procés de mitigació del risc a través de successives fases per comprovar que les noves idees tenen realment aplicabilitat, es basen en un model de generació de valor sostenible i comporten una solució nova i significativa. No hi ha innovació sense risc i això xoca sovint contra la cultura de les administracions en què tot ha d’estar previst als reglaments i en què costa prendre decisions en marcs d’incertesa. Per això, innovar a l’Administració pot semblar, de vegades, jugar al pòquer sobre un tauler d’escacs, com diu el professor Chesbrough. Però ni la cultura corporativa de l’Administració, ni les dificultats de la gestió del canvi, ni la rigidesa del marc jurídic, ni el desafiament que comporta seguir les noves onades tecnològiques poden ser excuses per no innovar. Una administració

que no innova és un rossec més que no una pas una palanca per al desenvolupament. Les limitacions són més un estímul per a la innovació que un impediment. Les administracions públiques han destacat més per recomanar la innovació per als altres que per aplicar-se-la a elles mateixes. I si és important que hi hagi polítiques de foment de la innovació per a les empreses o que s’impulsin dinàmiques d’innovació social, les administracions han de veure’s també com el subjecte de la pròpia innovació. Cada cop hi ha sortosament més exemples d’administracions que despleguen models d’innovació i que promouen la cultura emprenedora i innovadora com una forma de servir als ciutadans i com una via natural per al desplegament del talent de les pròpies comunitats professionals. Una innovació que es dóna de forma oberta, integrant talent extern i talent intern per crear nous conceptes i solucions. Una innovació que pregunta als ciutadans quan vol solucions noves incrementals, però que els observa i malda per respondre a les necessitats que tindran els seus ciutadans però que encara no expressen. La innovació pública té un gran camp amb la cocreació amb els ciutadans, encara que aquests processos cocreatius tenen poc a veure amb les formes de participació ciutadana que coneixem fins avui. Una administració que vulgui crear valor social al segle XXI i vulgui atreure i desplegar el millor talent no es pot per-

Xavier Marcet @XavierMarcet és president de Lead To Change, consultora d’innovació amb seu a Barcelona, Boston i Santiago de Xile. El 2013 va publicar a Xile, junt amb Marcelo Lasagna i Carmina Sánchez, Innovación pública, un llibre sobre com desplegar models d’innovació a les administracions. Es poden seguir el seus pensaments al seu blog www.xaviermarcet.com.

metre no innovar. Cal molt lideratge i compromís perquè la innovació de fàcil no en té res. Per a les administracions també és cert que no hi ha innovació sense risc, però que el gran risc és no innovar.

24 Cofinançament

Les administracions, en funció de les competències que tinguin atribuïdes en cada cas, tenen encomanada la tasca de dur a terme la posada en marxa i execució de les polítiques públiques. La prestació dels serveis ha de ser tan eficaç com eficient. Si bé la normativa existent i altres condicions determinen en bona mesura com s’han de prestar els serveis públics, també és cert que hi ha un cert marge de maniobra. Els recursos de l’Administració són limitats (ho poden ser més o menys depenent de la situació econòmica, però en tot cas no són infinits), i el repartiment d’aquests recursos per prestar els serveis públics que té encarregats comporta haver de prioritzar, la qual cosa no s’ha de fer sense la participació ciutadana.

34

Això implica que l’execució de certs projectes no es dugui a terme per falta de recursos o, dit d’una altra manera, per haver de destinar-los a altres tasques que puguin ser més prioritàries. Aquesta situació suposa que l’Administració no pugui realitzar iniciatives que considera beneficioses per a ciutadans i/o empreses, però també que aquests no puguin aprofitar oportunitats de generar valor social o econòmic per manca de recursos per portar-los a terme. El cofinançament públic-privat pot i ha de ser la solució en bona part d’aquests casos. En definitiva, un model en què tots (tant les administracions públiques com els ens privats implicats) surten guanyant, de manera que ambdues parts compleixin els seus objectius d’una manera eficient i que, sense aquesta col·laboració, probablement no s’haurien pogut dur a terme.

Antonio Ibáñez @aibapas és enginyer superior de telecomunicacions, ha treballat a Telefónica I+D i a Red Eléctrica Telecomunicaciones. A la Junta de Castella i Lleó és responsable de la presència a Internet i coordina també l’estratègia de govern obert.

25 Implementació En qualsevol procés d’innovació les fases que estan dedicades a pensar, dissenyar i prototipar són summament estimulants. És el temps dels somnis, de crear lliurement, de pensar que tot és possible. Amb la implementació arriba el moment de la veritat, quan te la jugues, quan les idees no només han de ser materialitzables i efectives, sinó també empeses per aquells que han de posar-les a la pràctica i per aquells que s’hi sentiran directament afectats. En la implementació les lletres salten del paper i combaten amb la realitat. És el torn de l’atenció màxima en el treball en equip, de la funció d’orquestra, de detectar aquells engranatges que no sonin amb la melodia de la partitura i ser suficientment capaços per corregir sobre la marxa, cedir i negociar, reorganitzant el que sigui necessari per do-

35

nar solucions ràpides i eficaces en ple vol.

de participació que serveixin per a una veritable cocreació de serveis.

Massa sovint els projectes d’innovació moren en els processos d’implementació. Les causes poden ser múltiples, des d’un error de disseny fins a una falta de dotació de recursos o un defecte de planificació de la temporització, però probablement tindrà a veure amb les persones, amb el seu afecte, involucració i disposició a introduir canvis.

Només d’aquesta manera es pot garantir que la implementació no sigui un trauma o una batalla de resistències i imposicions, sinó una fase més dins d’un projecte motivat, dissenyat i construït sota les premisses de la participació, la col·laboració i la transparència dins d’un model de govern obert.

Desenvolupar els mecanismes i habilitats necessàries per comprendre les necessitats i possibles reticències és imprescindible per fer les persones partícips de com la innovació pot ser-los útil, com es poden sentir protagonistes del desenvolupament i orgulloses de la seva contribució a la transformació resultant. Per això és fonamental la col·laboració entre tots els agents implicats. Parlant de govern obert, ens referim a la col· laboració estreta i sostinguda entre l’Administració, les entitats públiques i privades, els representants polítics i socials i, molt especialment, la ciutadania. Una col·laboració que no ha d’arrencar tard, com sol passar en els processos unidireccionals quan la invoquen en plena implementació com a estratègia amortidora de la gestió al canvi, sinó en les seves primeres etapes, des del mateix disseny dels projectes introduint canals i dinàmiques

Tíscar Lara @tiscar és directora de comunicació de l’Escola d’Organització Industrial. Experta en coneixement obert i xarxes socials, fa més de quinze anys que forma professionals i organitzacions en l’ús de les TIC per al treball col·laboratiu i la comunicació digital. http://tiscar.com

26 Avaluació

Què és avaluar? La Comissió Europea definiex l’avaluació com la valoració de les intervencions dels organismes públics segons els seus productes i els seus impactes, en relació amb les necessitats que pretenen satisfer i orientada a proporcionar informació rigorosa, basada en proves, per a la presa de decisions (COM, 2007). L’avaluació no és un fi en ella mateixa, sinó un instrument per prendre decisions que millorin la intervenció pública que s’avaluï (BLASCO, 2009: 5). L’avaluació de polítiques és un tema clàssic de la gestió pública que és, al seu torn, l’instrument d’innovació més radical que puguem imaginar, perquè aborda el fons de la qüestió, és a dir, quina és la realitat social sobre la qual intervenim, quins objectius pretenem assolir, amb quins recursos comptem,

36

quines accions duem a terme per fer-ho i en quina mesura estem assolint els objectius plantejats (Govern basc, 2010).

Per a què avaluar? L’objecte de l’avaluació és la intervenció, en totes les formes, àmbits i dimensions. Es pot tractar tant de polítiques, programes o projectes que impliquin la prestació d’un servei com de regulacions, programes de subvencions, impostos, reformes d’institucions o de qualsevol altra forma d’intervenció sobre el funcionament o rendiment de la qual algú necessiti saber-ne alguna cosa (eficàcia, eficiència, conveniència, satisfacció, impacte, etc.) (BLASCO, 2009: 6). Avaluar és important per saber si les accions públiques en marxa donen resposta als propòsits marcats, són oportunes, es poden millorar, cal repensar-les o ja no és necessària aquella intervenció, etc.

Les veus de l’avaluació En el nou paradigma del govern obert i relacional és fonamental comptar amb la col·laboració de tots aquells agents que poden contribuir a construir, posar en marxa i millorar de manera col·laborativa les polítiques i els serveis públics.

Avui dia les organitzacions disposen de quadres de comandament amb nombrosos indicadors i hi ha moltes eines de processament i anàlisi estadística d’ingents quantitats de dades que ens poden oferir avaluacions d’impacte, pautes de comportament, tendències, etc. sobre nombrosos àmbits d’actuació. No obstant això, és imprescindible contrastar totes aquestes dades escoltant les fonts directes, les diverses veus i interpretacions de la realitat de les persones, col·lectius, entitats, organitzacions i institucions implicades (stakeholders). D’aquesta manera, combinant anàlisis quantitatives i qualitatives, podrem tenir una visió més completa de la complexa realitat en què vivim. Entrevistes en profunditat, grups de discussió, enquestes personalitzades, formularis, consultes telefòniques (012, 010), o a través de les xarxes socials, etc. poden ser algunes maneres d’escoltar i tenir en compte les parts implicades directament i indirectament en les actuacions públiques. Més informació sobre avaluació de polítiques públiques: Col·lecció Ivàlua de guies pràctiques sobre avaluació de polítiques públiques.

Mentxu Ramilo @mentxu09 és doctora en ciències polítiques i de l’administració (UPV/ EHU), màster en igualtat entre dones i homes (UPV/EHU) i màster en gestió pública (UCM). Ha publicat treballs sobre els impactes de les TIC en els governs i administracions públiques, societat de la informació i del coneixement, treball col·laboratiu i participació ciutadana. Més informació: mentxu.wikispaces.com/Publicaciones

27 Millora contínua

El govern obert és un procés, no un producte, i la millora contínua requereix que els organismes governamentals innovin en tots els àmbits, no només en el tecnològic. La formulació de polítiques obertes ha de ser un aspecte central de qualsevol pla de govern obert sòlid, però pel que sembla aquest missatge es perd en la traducció. Així que val la pena reiterar aquest missatge una altra vegada, amb més èmfasi en la reforma legislativa i garantint que les polítiques governamentals i empresarials internes siguin inclusives, i permetin un procés d’obertura pel qual els contribuents puguin fer comentaris, editar i revisar les polítiques abans que entrin en vigor. Per què és això tan important? I per què la política oberta és una peça clau de la millora contínua del govern obert?

37

La història no ha estat amable amb el ciutadà mitjà, amb la societat civil en el seu conjunt, o amb el treballador. Per tant, ens enfrontem a grans desafiaments que inclouen creixents bretxes de riquesa a tot el món, la pobresa extrema en molts països, la desocupació de llarga durada, i les estructures de govern que afavoreixen els pocs ben comunicats a costa de la majoria. En moltes parts del món hem vist alguns petits canvis en el procés legislatiu en l’elaboració de lleis basades en wikis i la possibilitat de votar i fer comentaris sobre la legislació abans que arribi a les mans dels legisladors. Però majoritàriament el procés parlamentari és un obstacle a la reforma legislativa, i els estats han hagut de mirar de tancar la bretxa de riquesa ells mateixos i treballar al voltant d’un procés legislatiu dividit i divisiu en l’àmbit nacional. La corrupció es percep com a generalitzada arreu, amb els governs treballant de la mà amb les empreses per fer rics els rics i els pobres més pobres. Per què és la bretxa de riquesa creixent un problema per al govern obert? Al meu entendre, és el problema central per al govern obert, juntament amb el suport als processos democràtics, i el tema central que l’Aliança de Govern Obert ha de promoure. Tancar la bretxa és la base per solucionar molts dels altres problemes en el món d’avui:

la violència extrema, el canvi climàtic, el racisme, la intolerància religiosa, la ignorància, etc. He reunit una llista del que crec que són les 10 tendències disruptives per a aquest mil·lenni: el creixement exponencial de les xarxes socials a través de les polítiques empresarials i la normativa; el control d’armes i el desarmament nuclear; la quantificació en tots els àmbits; el govern obert; els objectius de desenvolupament del mil·lenni; la sostenibilitat; la diplomàcia digital; el bon govern; el micromecenatge (crowdfunding), i el control de la natalitat. És l’hora d’anar més enllà de les hackatons, i més enllà de la tecnologia com a tema central per al govern obert. Els millors líders oberts són models d’optimisme 2.0. Els innovadors no conquisten, són pioners.

Megan Eskey @meganesque és consultora sobre govern obert. Ha treballat durant anys al Centre de Recerca Ames de la NASA i ha estat membre del Comitè Directiu del Grup de Gestors de Continguts de les Intranets Federals. Va participar en la primera llei basada en wiki dels Estats Units d’Amèrica, en un esforç per reformar les lleis de Califòrnia a través de la col·laboració ciutadana. Més informació sobre les seves presentacions sobre govern obert en diferents fòrums: http://www.slideshare.net/meskey

28

Creació de riquesa i llocs

de treball

Internet, les noves tecnologies i les xarxes socials ens han iniciat en l’era de la intel·ligència en xarxa; amb una gran transformació social, econòmica i humanística que ens està obligant a repensar totes les nostres institucions: les corporacions, el sistema financer, la premsa, les universitats i les escoles, els governs, la democràcia, la feina, els mitjans i l’entreteniment, la ciència, la salut, l’energia, el transport, les ciutats… Una era caracteritzada per una cultura de debat públic i de ciutadans actius que requereix un nou lideratge capaç de veure les coses d’una manera absolutament diferent i que també requereix que s’impulsin nous sistemes d’innovació i emprenedoria. En aquest nou entorn, la creació de riquesa passarà per les empreses que s’adaptin i es transformin perquè, amb tota la seguretat, apareixeran nous competidors que modificaran les regles del joc dels mercats actuals.

38

Un exemple. La Internet industrial. Una xarxa mundial oberta que connecta persones, dades i màquines. L’any 2020 més de 50.000 milions de dispositius estaran connectats i donaran pas a la Internet de les coses, que inclou diferents tecnologies com la M2M, les macrodades (big data) o la impressió 3D. La majoria d’aquestes innovacions sorgiran d’empreses emergents (start-ups). Els nous models socials i econòmics també transformaran les relacions laborals, la feina i l’ocupació. Però, a més, és el moment de reflexionar tant individualment com col·lectivament sobre si realment estem fent allò que ens fa feliços?

I com serà la feina del futur? 1. Teletreball. La tecnologia permet que col·laboradors dispersos en el territori i a hores diferents puguin treballar en equip en un mateix projecte; amb avantatges com la flexibilitat, la conciliació, l’adquisició de talent deslocalitzat o la productivitat. 2. Noves relacions laborals i autoocupació. Els nous professionals han de veure la seva carrera com una evolució contínua, han de pensar en què són bons, què els apassiona fer i prendre la iniciativa de crear una activitat pròpia. Han de planificar i desenvolupar la seva carrera professional a partir d’establir metes, fer xarxa (networking), for-

mar-se i assumir riscos intel·ligents. I les empreses s’han de veure com a sistemes neuràlgics que fan possible que aquests professionals es puguin sumar en moments puntuals per desenvolupar-se mútuament. 3. Feina en mobilitat, espais compartits i sense horaris. L’espai de treball ha canviat dràsticament principalment per la feina a distància. També el format de les oficines s’està transformant amb espais oberts, sense taules propietàries i amb zones on inspirar-se i compartir. 4. Noves professions. Només els que s’adapten millor poden evolucionar amb els canvis. Actualment, hi ha noves disciplines professionals en l’àmbit digital que ocupen posicions clau en les empreses del segle XXI i que és important de conèixer. Qui diria que les noves demandes serien posicions com especialista en l’experiència d’usuari (User Experience Specialist), especialista en conversió web (Web Conversion Specialist) o analista digital (Digital Analyst), principalment per l’impacte de la innovació digital i la internacionalització? En qualsevol cas, estem escrivint un segle XXI impactat pels canvis i les incerteses, però no tenim més remei que -ciutadans, professionals, líders polítics, agents socials i empresaris- perdre la por a la inseguretat, aguditzar el nostre ingeni, reinventar el que hem après, formar-nos de nou, explorar, innovar i creure més que mai en la possibilitat de fer realitat els nostres somnis.

Joana Sánchez @ejoana és presidenta i fundadora d’Íncipy, consultora d’estratègia digital i Inesdi, Digital Business School. L’apassiona ajudar persones, companyies i institucions en la seva transformació digital. És vicepresidenta d’Adigital i també cofundadora de diverses companyies com Increnta, Incube, Ozongo.com, Telemaki.com i Womenalia.com. Va ser presidenta del grup Muchoviaje.com i CEO de la Divisió de comerç electrònic del Grup Planeta, entre d’altres posicions executives.

29 Transparència Si preguntem a la ciutadania que ens digui una característica que defineixi un govern obert, segur que rebrem un nombre elevat de respostes apuntant cap a la transparència. Sembla obvi que l’obertura impliqui un grau de transparència elevat, però cal que ens posem d’acord amb què entenem com a transparència. Potser podem pensar que un govern que ofereix una allau de dades és un govern transparent, però de vegades oferir molta informació irrellevant, no actualitzada o descontextualitzada és una pràctica d’un govern opac que no desitja que la ciutadania entengui el que fa. I aquí tenim la clau, la transparència ha de servir perquè la ciutadania pugui entendre la presa de decisions de qui els governa. La transparència ha de permetre que la ciutadania pugui formar-se

39

una opinió fonamentada. Cal oferir les dades rellevants, en formats estàndard i comprensibles per a tots els públics. Cal que aquestes dades puguin ser analitzades, avaluades i reutilitzades d’una manera àmplia per tal de facilitar la participació ciutadana en la presa de decisions. I aquest hauria de ser l’objectiu d’un govern transparent: tenir una societat ben informada, que participés en la presa de decisions donant una opinió fonamentada i a la qual retés comptes un cop hagués actuat en un sentit o un altre. La transparència ha de ser una qualitat d’un govern obert sempre que tingui una raó de ser, no perquè toca o perquè cal seguir una tendència. Caldria preguntar, per què es vol ser transparent? Però de fet no hauria de dependre d’una voluntat sinó que qui ens governa hauria de ser transparent per defecte, sense la necessitat de preguntar-se si ho ha de ser o no. Un govern transparent ha d’estar sempre preparat per ser avaluat, analitzat i qüestionat pels seus actes i per les seves decisions. I sempre ha de retre comptes abans que se li demani o exigeixi, i no pensar que aquesta rendició de comptes ja es farà quan finalitzi la legislatura i la ciutadania sigui cridada a les urnes. Així doncs, un govern obert, a més de ser transparent, ha de retre comptes, ha de fomentar la participació ciutadana, ha de voler governar una societat ben

informada i amb una opinió ben formada, i ha d’oferir en obert les dades que genera o que posseeix. Tenir un govern obert i transparent enforteix la democràcia. Com deia el premi Nobel de Física Niels Bohr “L’arma més forta d’una dictadura és el secretisme mentre que l’arma més forta de la democràcia és l’obertura”.

Ignasi Labastida @ignasi és doctor en física per la Universitat de Barcelona. Actualment és el cap de la Unitat de Recerca del Centre de Recursos per a l’Aprenentage i la Investigació (CRAI) de la Universitat de Barcelona des d’on dirigeix l’Oficina de Difusió del Coneixement. Des de l’any 2003 lidera el projecte de Creative Commons a l’Estat espanyol. És membre del Consell de Direcció del Consorci Internacional Open Courseware i del Consell d’Administració de l’Associació Europea Communia a favor del domini públic digital.

30

Dret d’accés a la informació

El dret d’accés a la informació, la base de les polítiques de transparència

El concepte de transparència relacionat amb l’activitat de les institucions púbiques està directament vinculat amb el concepte de democràcia. Maarten Hillebrandt assenyala en aquest sentit que es pot diferenciar la transparència com a valor ètic, que neix durant la Il·lustració, i la transparència com a normativa, com a deure concret, que evoluciona a partir dels anys 1970. La transparència com a valor lligat a la democràcia, com a conseqüència que la sobirania resideix en el poble i que és el mateix poble el que ha de decidir sobre els afers públics, implica poder disposar pràcticament de la mateixa informació amb què compten els governants. Aquesta és una idea que

40

reflecteix, per exemple, el Tribunal Europeu dels Drets Humans en les seves sentències Társaság a Szabadságjogokért vs Hungary i Kenedi vs Hungary on reconeix que el dret d’accés a la informació és un dret fonamental perquè és essencial per assegurar l’existència d’un debat públic informat i perquè l’Estat té un monopoli de la informació pública que necessita la societat per poder formar les seves opinions. En la mateixa línia són molts els organismes internacionals que també han reconegut el dret d’accés a la informació com a dret fonamental: el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides el reconeix a les seves observacions generals a l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans i vincula el dret d’accés a la informació a la llibertat d’expressió; la Cort Interamericana de Drets Humans també ho va reconèixer a la Sentència del cas Claude Reyes vs Xile. La transparència com a norma sorgeix com l’eina per arribar a aquell valor, establint obligacions concretes de transparència que han anat evolucionant des que es va aprovar la primera Llei d’accés a la informació a Suècia el 1766, però sobretot des de l’aprovació de la Llei dels Estats Units d’Amèrica de 1966. Actualment hi ha 96 lleis d’accés a la informació al món, i l’espanyola ha estat la darrera a aprovar-se (el desembre de 2013). Els estàndards internacionals

en la matèria estableixen que aquestes normes han de tenir dos vessants per assegurar una garantia completa del dret d’accés a la informació: l’obligació de publicar proactivament la informació essencial i el dret de tota persona a sol·licitar informació. Ambdues vessants han de ser aplicables als tres poders de l’Estat i a tots els organismes públics, sense excepció. En la pràctica, no totes les lleis cobreixen aquesta garantia, l’espanyola n’és un exemple. En la pràctica, el dret d’accés a la informació té un efecte dissuassori i preventiu sobre la corrupció. A més, té un impacte directe sobre els nostres drets democràtics més essencials com és el dret a la participació, des de la seva concepció més bàsica, que és votar en les eleccions, fins a la possibilitat que hauria de tenir la societat civil de, com a mínim, proposar alternatives a les decisions dels afers públics; el nostre dret a una premsa lliure i independent; i sobretot el nostre dret a obtenir o a exigir una rendició de comptes completa de tot el que és públic.

Victoria Anderica @vickyande és coordinadora de campanya i investigadora legal a Access Info Europa, una organització de drets humans dedicada a la promoció i protecció del dret d’accés a la informació a Europa. Treballa en diferents projectes entre els quals hi ha el RTI global Rating (rànquing mundial de lleis d’accés a la informació), del qual és coordinadora i investigadora; Legal Leaks, una guia d’accés a la informació per a periodistes, del qual és coordinadora i formadora; i els Estàndards de govern obert, del qual també és coordinadora i investigadora. A més és professora i coordinadora del mòdul d’accés a la informació del Màster en periodisme d’investigació, dades i visualització, que coorganitzen Unitat Editorial i la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid.

31

Comunicació de decisions i projectes

Quan es parla de govern obert estem parlant de la transparència, la participació i la col·laboració, això és acceptat i reconegut per totes les parts interessades: els ciutadans, els polítics, les ONG, etc. Un govern obert és principalment un govern de col·laboració que ofereix als ciutadans la possibilitat de cooperar en la definició de les decisions públiques. Els ciutadans han de ser convidats a oferir les seves competències i a fer suggeriments, votar i fer comentaris sobre el que els polítics estan debatent i decidint. El que encara no es comprèn ben bé és el fet que en aquest context es fa imprescindible l’ús de les TIC i totes les eines de la web 2.0 disponibles actualment per tal de comunicar i informar els ciutadans sobre els processos de presa de decisions i els seus resultats.

41

Amb aquestes perspectives, els processos de comunicació han de ser repensats perquè tenen un fort impacte en la vida individual i col·lectiva dels ciutadans que participen en: – La comunitat intel·ligent – La ciutadania digital – La ciutadania intel·ligent La comunitat intel·ligent significa una comunitat que funciona, tant físicament com en línia, com una estructura connectiva (oberta, responsable i finalista) i com una estructura adaptativa (capaç de generar dades i coneixement i fer sorgir oportunitats de participació activa). La ciutadania digital és una extensió natural de la “tradicional” i es basa en una reconfiguració dels drets i deures dels ciutadans, a causa del desenvolupament de l’Administració electrònica en general i l’ús d’Internet. El futur d’una ciutadania intel·ligent requereix qüestionar els models obsolets de governança i comunicació per promoure solucions innovadores que abordin les qüestions fonamentals: la qualitat de vida, el dret a l’ocupació, el desenvolupament sostenible, la inclusió dels més febles. Es tracta d’un projecte d’innovació social capaç de transformar ciutadans passius en participants actius en la vida política.

Els punts cardinals de la ciutat i els eixos estratègics d’intervenció per a una ciutadania intel·ligent són: 1) la sostenibilitat i la resiliència 2) l’obertura i la transparència 3) la participació i la col·laboració 4) la connectivitat i la creativitat Cada punt es refereix als compromisos bàsics del govern i a les condicions essencials per afirmar la presència d’una ciutadania intel·ligent. Què podem fer? 1. Definir un pla general de la comunitat intel·ligent de la ciutat mitjançant l’organització de conferències i la planificació de les noves formes de comunicació i dels instruments i mètodes d’escolta per tal de permetre el procés d’osmosi entre diferents xarxes i fluxos de comunicació; 2. Definir i monitorar el benestar dels ciutadans sobre la base d’indicadors internacionalment reconeguts; 3. Preparar i monitorar un pla estratègic per a la “continuïtat” de la ciutat, incloent-hi les accions de manteniment urbà i l’adaptació al canvi climàtic; 4. Donar oportunitats a les associacions i comunitats locals per gestionar les àrees públiques com a part d’un pla per a l’expansió dels parcs públics;

Flavia Marzano @flavia_marzano és màster en informàtica, és assessora de l’Administració pública sobre govern obert i adopció de programari lliure i està implicada en la definició dels plans d’acció de govern obert. És professora de la Universitat de Roma (Tecnologies per a les administracions públiques), avaluadora i revisora de Projectes europeus en tecnologies de la societat de la informació, i presidenta de l’associació Stati Generali dell’Innovazione.

5. Definir un pla estratègic per obrir totes les dades de la ciutat i promoure una llei de llibertat d’informació (FOIA - Freedom of Information Act) de la ciutat; 6. El lliure accés a la xarxa Wi-Fi als espais públics; 7. Plataformes de participació per tal d’involucrar els ciutadans en els actes de deliberació i en un pla per a l’alfabetització digital; 8. Promoure la col·laboració entre els ciutadans per a l’acció conjunta amb el govern; 9. Transformar les zones públiques per fomentar noves formes de coneixement i d’acció cultural, afavorint la relació amb la dimensió social i el sistema de producció innovador, creant centres de teletreball, co-working i centres d’excel·lència en les comunitats intel·ligents; 10. Promoure el valor de la creativitat com una palanca per al canvi, creant projectes de xarxes socials territorials i extraterritorials i centres d’innovació. Tot això només es pot aconseguir si els governs aprenen a adoptar noves eines d’escolta i nous mètodes de comunicació, tant en l’etapa de planificació com en la fase d’implementació. En particular, és essencial permetre un procés continu d’interacció entre el govern i els ciutadans: això augmenta la

42

confiança mútua i, sobretot, la possibilitat d’intervenir a temps per reprogramar els programes. En una lògica de govern obert, les autoritats posen al centre la comunicació i la col·laboració amb els ciutadans, estan oberts al diàleg, a la comparació directa amb el sector privat i a la participació en el procés de presa de decisions, que els permet concentrar-se en les necessitats i requeriments actuals de les comunitats locals. Un diàleg obert és molt fàcil d’aconseguir avui en dia (més del 50 % de les persones parlen més en línia que no pas ho fan a la vida real), només hem de començar a fer-ho.

32 Aportació de

respostes

DEMANEM una política més transparent, un govern més obert, que tracti les persones com a ciutadans i ciutadanes. Volem estar informats de les actuacions governamentals, saber què es fa amb els nostres diners i exigir responsabilitats. L’Administració ha de definir processos de participació clars i creïbles l’objectiu dels quals sigui l’aportació de respostes per part de la ciutadania contribuint a millorar totes les actuacions, mesures o decisions que pren, millorant per tant les polítiques i serveis públics i permetent plantejar les seves pròpies propostes, idees o iniciatives de manera que aquestes es discuteixin entre tots i totes a través de la cocreació ciutadana. Cal destacar el paper del voluntariat de la ciutadania en l’aportació de respostes a les polítiques de les administracions públiques.

43

Per tant, perquè la ciutadania vulgui aportar respostes i aquesta col·laboració sigui reeixida i derivi en resultats practicables, és necessari que confiï i cregui en el procés. El procés ha d’estar definit amb anterioritat i ha de determinar clarament les normes. Elements crítics: – Àmbit del procés: Vinculant, o no vinculant i si la finalitat serà informar i conèixer l’opinió de la ciutadania, incorporant la seva aportació de respostes en la presa de decisions. – Donar a conèixer l’aportació de respostes de la ciutadania, dels resultats dels estudis d’opinió que dugui a terme a través dels mitjans de comunicació i de la seu electrònica. – Grau de seguretat en la identitat del participant per fer aportacions a respostes i advertir de l’adopció d’accions contundents davant l’aportació de respostes no permeses. – Plantejar bé les preguntes, així tindrem aportació de respostes per part de la ciutadania i, per tant, ens beneficiarem del seu coneixement i millorarem les polítiques de l’Administració. – Planificar totes les actuacions que es poden dur a terme per dinamitzar, activar i motivar la ciutadania

en la participació activa des de dins de la mateixa comunitat, ja que així són més a la vora, més propers als seus interessos. En aquest context d’estrès, és una oportunitat definir processos de participació que afavoreixin que la ciutadania, a través de l’aportació de respostes clares i creïbles, formi part de la seva ciutat gràcies a la seva col·laboració en la resolució dels problemes que sorgeixen en el seu entorn més pròxim.

M. Jesús Fernández És responsable de l’Oficina de Gestió de la Seu Electrònica de l’Ajuntament de Saragossa des de 1994 (www.zaragoza.es). Des de 2010 és impulsora i gestora de les plataformes: DatosAbiertos.zaragoza.es i GobiernoAbierto.zaragoza.es. Ha format part de diversos projectes d’investigació relacionats amb l’Administració electrònica. Imparteix cursos, conferències i ha publicat treballs sobre gestió de llocs web, tecnologia semàntica, infraestructura de dades espacials, govern obert i participació ciutadana.

33

Control

per part de la societat La transparència no es pot tocar. Però es pot construir. I fins i tot s’hi pot creure. I per descomptat també es pot destruir. I normalment amb alguna cosa tant quotidiana com la indiferència. I la seva aplicació no està restringida als àmbits de govern, sinó a totes les nostres activitats de la vida quotidiana. El control per part de la societat és aquella força que obliga un govern a mantenir-se diligent davant les forces de la complaença, i fins i tot les de la corrupció, que assetgen la nostra societat. I permet que els governs se centrin a resoldre problemes que realment existeixen. Però, a més, ens permet analitzar l’efectivitat del que hem fet fora dels àmbits autosatisfets dels òrgans de govern. I és que és veritat que quan cal explicar un resultat fora de l’àmbit que el genera és

44

quan realment es percep l’excel·lència en l’execució. La transparència no pot existir sense la possibilitat efectiva del control de la societat. I s’ha d’usar no únicament com un censor, sinó com una peça per a la millora. L’actual propensió dels governs a negar els errors i a maquillar amb paraules la realitat humilia i desespera els administrats. El futur es construeix aprenent dels errors i anticipant les necessitats. Un govern no pot prescindir del control de la societat en dos sentits: com a força que obliga els governs a treure el millor d’ells mateixos i com a font de coneixement per evitar errors futurs. I fins i tot m’atreveixo a dir que com a via per planificar el futur.

Alberto Abella @aabella és president del grup Open Knowledge Foundation (OKFN) Spain, soci de Rooter i doctorand de la Universitat Rey Juan Carlos (URJC).

34

Subjecció a

criteris de qualitat El control social és una peça clau i necessària del funcionament del govern obert, que garanteix la seva transparència i que pot exercir-se mitjançant controls externs de qualitat dels seus serveis i de la claredat de les seves actuacions i comptes. L’avaluació de la qualitat dels serveis públics s’ha desenvolupat en el passat a partir de la implementació de models de gestió de la qualitat en les organitzacions públiques, basats en importants conceptes com els de qualitat total o millora contínua. Aquests models han suposat la incorporació d’estàndards de qualitat comuns per a sistemes clau de suport a la gestió i s’han basat en el desenvolupament d’àrees estratègiques comunes de la gestió pública amb un cert estàndard predefinit. Algunes administracions han donat un pas més enllà i han transitat vers mecanismes de certificació externa, com les normes ISO.

45

En l’actualitat, i en el marc del govern obert, aquestes auditories de qualitat dels serveis públics esdevenen insuficients. L’avaluació de la qualitat també ha de tenir en compte la perspectiva ciutadana i, per tant, la identificació de les expectatives dels ciutadans i del seu grau de satisfacció amb els serveis públics. Hi ha moltes maneres d’incorporar el ciutadà a aquests processos: els grups de discussió amb usuaris, l’anàlisi de queixes i suggeriments i la informació obtinguda que arriba a través de l’experiència dels empleats públics són només alguns exemples. Més enllà de garantir la qualitat en la prestació de serveis, un govern obert també ha d’assegurar que les seves actuacions d’obertura estan sotmeses a criteris de qualitat. En el cas de les iniciatives dirigides a aconseguir més alts nivells de transparència, existeixen diferents maneres de mesurar aquesta qualitat. Així, per exemple, Access Info i The Centre for Law and Democracy han dissenyat un índex a partir del qual valoren la qualitat de les lleis d’accés a la informació. L’índex mesura 61 indicadors agrupats en sis àrees: drets d’accés, abast, procediments de sol·licitud de la informació, excepcions i negatives, apel·lacions, sancions i mesures promocionals. De la mateixa manera, Transparència Internacional Espanya ha elaborat una metodologia per mesurar el nivell de transparència de diferents tipus d’institucions públiques basada en 81 indicadors classificats en sis àrees de transparència (informació

sobre la corporació municipal, relacions amb els ciutadans i la societat, transparència econòmica i financera, transparència en les contractacions de serveis, transparència en matèria d’urbanisme i obres públiques i indicadors de la nova Llei de transparència) que avaluen les dades i la informació que aquestes institucions publiquen a la seva pàgina web. També es pot mesurar la qualitat de les dades obertes. Tim Bernes-Lee ha suggerit una classificació de les dades en funció del seu grau d’obertura i d’usabilitat: d’una estrella (oferir les dades en qualsevol format, tot i que siguin difícils de manipular, sota llicència oberta) fins a cinc estrelles (vincular les dades amb les d’altres persones, dotant-les d’un context). Així mateix, s’han proposat índexs de dades obertes, com el de l’Open Knowledge Foundation, que valora la qualitat dels portals de dades en funció del nombre i tipus de dades que ofereixen. Finalment, estan sortint altres iniciatives per garantir la qualitat de les actuacions de govern obert. Especialment interessant és el recent Sistema Espanyol d’Acreditació de la Transparència, un model dissenyat per fer realitat la transparència a les administracions públiques mitjançant un assessorament realitzat per especialistes en la matèria que pot portar a l’obtenció de l’acreditació en transparència de l’entitat.

Mila Gascó @MilaGasco és llicenciada i MBA per ESADE i doctora en avaluació de polítiques públiques. És investigadora sènior a l’Institut de Governança i Direcció Pública d’ESADE on està al càrrec de la línia de recerca sobre adopció de TIC per les administracions públiques.

35

CLaredat i rendició de comptes

La claredat i la rendició de comptes són principis fonamentals de la democràcia i el bon govern. No són novetats que neixen amb el govern obert o el moviment de govern 2.0. La rendició de comptes és un principi fonamental de la bona governança, segons el Consell d’Europa i la Comissió Independent del Regne Unit en bona governança dels serveis públics. El Consell d’Europa defineix com a condicions per a la rendició de comptes que els responsables assumeixin la responsabilitat de les seves decisions i que les decisions es presentin, s’expliquin i es puguin ratificar. Per tant, la rendició de comptes és un principi fonamental de la nostra democràcia i per la seva pròpia naturalesa ha de traduir-se en accions reals (per exemple, amb la implementació i sancions). És important com un element dissuasiu indirecte de comportaments inadequats.

46

El govern obert ha portat algunes novetats que augmenten el seu abast, rellevància i impacte. En primer lloc, ha fet

que la rendició de comptes sigui possible “sense permís”. Avui, la rendició de comptes es pot introduir des de l’exterior amb costos molt baixos, en lloc d’esperar que el govern prengui la iniciativa. Per exemple, el govern pot millorar la rendició de comptes publicant els resultats de les seves enquestes internes de satisfacció dels clients. Però avui dia, fins i tot els innovadors individuals (amb molt baixa inversió) poden construir llocs web com PatientOpinion on els pacients publiquen directament els seus comentaris sobre el servei rebut. Aquesta pressió externa cap a la rendició de comptes del govern l’indueix a reaccionar i participar, amb la qual cosa s’aconsegueix un canvi més gran en el govern que la rendició de comptes centralitzada tradicional, que es pot controlar amb més facilitat. Els innovadors i els tercers també poden augmentar l’impacte de les mesures de rendició de comptes existents, fent-les més atractives visualment com, per exemple, amb la plataforma Openspending.org. En segon lloc, la rendició de comptes és contínua en el temps. Als governs ja no se’ls demana donar compte de la seva acció cada 5 anys a través de les eleccions. Ara la retroacció sobre l’acompliment públic és contínua i en temps real. En l’instant en què els pacients són tractats, proporcionen una avaluació del servei rebut. I la publicitat d’aquesta avaluació fa que el seu impacte sigui visible immediatament. En tercer lloc, la rendició de comptes és molt més granular. Normalment, el govern és responsable de retre comptes

de les principals decisions, les “grans decisions” dels polítics. Avui, pot haver de retre comptes de cada decisió en particular. Per exemple, OpenCoesione.it permet als ciutadans controlar totes les línies de despesa individual en el marc dels Fons estructurals de la Unió Europea a Itàlia, i els ciutadans poden proporcionar retroacció sobre el rendiment de la inversió individual. No obstant això, aquestes novetats introduïdes pel govern obert no són màgiques. Hi ha riscos i desafiaments. En primer lloc, la responsabilitat de retre comptes total i immediata podria generar un excés de retroacció immediata (i possiblement de baixa qualitat) que descoratjaria la presa de decisions impopulars però correctes i augmentaria la tendència al curtterminisme i la demagògia. Les nostres democràcies s’avaluen amb un conjunt estable de controls i equilibris, que ja inclouen algun grau de retroacció, però no tenim els mecanismes institucionals per gestionar una retroacció radicalment més ràpida i més abundant. En segon lloc, la rendició de comptes és un element dissuasiu indirecte que, per estimular el bon govern, ha d’anar acompanyada de participació i atenció ciutadana. La publicació de totes les despeses del govern no condueix a una millor governança si ningú no utilitza i es mira aquestes dades. Fins ara, el govern obert ha tingut èxit pel que fa a l’oferta, però no tant pel que fa a la demanda. Qualsevol política de govern obert ha d’incloure un enfocament dedicat a estimular l’atenció i la participació ciutadana.

David Osimo @Osimod va cofundar el 2013 Open-Evidence.com. Té 20 anys d’experiència com a assessor en polítiques de la societat de la informació (al Centre Comú d’Investigació de la Comissió Europea, al Programa de desenvolupament de les Nacions Unides, a la regió italiana d’Emília-Romanya). Combina la recerca amb la pràctica. Com a investigador polític, és conegut sobretot pel seu treball pioner en la web 2.0 en governs, però ha publicat sobre investigació i innovació política, govern electrònic i estadístiques de les TIC. Com a practicant de la política, ha gestionat programes governamentals com el Pla de benchmarking de les TIC de la regió d’Emília-Romanya i ha dissenyat diverses iniciatives de política oberta, com ara: la Declaració d’Obertura sobre Serveis Públics 2009 el (http://eups20.wordpress.com), web CommentNeelie.eu, l’estratègia de participació en línia de l’Agenda Digital per a Europa el 2011, 2012 i 2013. Blogueja a egov20.wordpress.com.

36

Assumpció i depuració de

responsabilitats

A més, perquè la democràcia funcioni aquestes responsabilitats han de ser transparents per als que estan fora de l’Administració. Els ciutadans no poden fer que els polítics i funcionaris retin comptes si no saben qui és responsable de què.

Els polítics i els funcionaris públics sovint pensen en la rendició de comptes com un concepte exclusivament negatiu. Per a ells, haver de retre comptes significa el mateix que ser criticat. Ningú no vol ser el responsable quan les coses surten malament -en aquest cas, la responsabilitat sempre recau en algun altre partit polític, departament administratiu o nivell de govern. En anglès, fins i tot hi ha un terme específic per definir aquest comportament: passing the buck, que podríem traduir com passar la pilota.

Si el llum del carrer davant de casa meva s’ha trencat, quin departament és responsable de reparar-lo? I quina és la naturalesa exacta d’aquesta responsabilitat? El departament és responsable en general de reparar el llum, o és responsable específicament de respondre a la meva queixa en un termini de 48 hores i després de reparar el llum en cinc dies hàbils? Qui és el cap del departament responsable d’assegurar que tots els seus funcionaris realitzen les tasques que tenen individualment assignades com, per exemple, respondre a la meva queixa feta per correu electrònic?

Negar la responsabilitat i no voler assumir-la són tècniques estàndard per eludir la rendició de comptes. D’altra banda, quan alguna cosa ha estat un gran èxit, tothom de sobte comença a reclamar-ne la responsabilitat amb l’esperança de compartir una mica de la glòria d’aquest èxit.

47

La rendició de comptes només pot funcionar si les responsabilitats estan clarament definides i assignades a funcionaris o organismes específics amb antelació, abans que tingui lloc una crisi i comenci a passar la pilota.

Com més complex és un sistema, més difícil és per als ciutadans d’establir clarament qui és responsable de què, i per tant a qui han de demanar que reti comptes dels resultats que observen. Les diverses capes regionals i locals d’Administració, les activitats que involucren diversos departaments i la fragmentació dels serveis públics a través de la priva-

tització o l’externalització a organitzacions no governamentals poden fer que sigui molt difícil determinar les responsabilitats. Així, com més complex és un sistema, més important resulta definir amb precisió qui és responsable de cada cosa i comunicar aquesta informació d’una manera que sigui fàcilment accessible i comprensible per als ciutadans. En un nivell superior, qui és responsable de garantir que el sistema en el seu conjunt funciona? Per exemple, el cap del departament d’enllumenat públic pot tenir assignada la responsabilitat de reparar els llums trencats en un termini de cinc dies, però no disposar del pressupost necessari per complir amb aquesta responsabilitat. En aquest cas, és clar que no és el responsable de no resoldre el meu problema. Qui és? Si el bus que afago per anar a la feina arriba tard cada matí, qui és el responsable? És el departament municipal de transports? O l’empresa privada que gestiona el servei d’autobusos en nom de la municipalitat? O l’oficina que va adjudicar la licitació a aquesta empresa? O el ministre que va decidir posar en marxa el programa de privatització? El president americà Truman tenia una resposta simple. Va posar un cartell de fusta sobre la seva taula que anunciava a tots els seus visitants que The Buck Stops Here! (Passar la pilota s’acaba aquí!). Els líders polítics poden delegar certes tas-

Till Bruckner Till Bruckner és consultor acadèmic i independent especialitzat en temes de transparència i rendició de comptes. Ha treballat per Transparència Internacional i TI Geòrgia. Viu a Barcelona. linkedin.com/in/tillbruckner

ques o funcions als ministeris, empreses privades, organitzacions no governamentals o fins i tot a persones, però sempre continuaran sent responsables del funcionament del conjunt del sistema. En una democràcia, la responsabilitat final de tots els resultats recau en els líders polítics electes.

37 Obertura de dades

Les dades obertes són qualsevol tipologia de dades que es puguin reutilitzar. Poden ser les dades comptables del govern, o la informació sobre el nombre i la ubicació de fonts d’aigua potable a la teva ciutat; la diversitat és enorme. Aquestes dades van ser recollides per algú que les necessitava per dur a terme algun tipus de tasca, per exemple, el govern ha de fer un seguiment de la seva comptabilitat perquè pugui funcionar, el municipi ha de tenir una llista de fonts per poder mantenir-les en bones condicions. Sigui quina sigui la raó per la qual es van generar en primer lloc, les dades es converteixen en obertes quan s’emmagatzemen a Internet; documentades, de manera que tothom les pugui interpretar correctament; accessibles en un format llegible per màquines, de manera que qualsevol les pugui carregar sense problemes en el seu ordinador, a punt per ser proces-

48

sades, i amb una llicència oberta, una autorització expressa del propietari de les dades per reutilitzar-les lliurement. Les dades obertes són meravelloses, perquè s’hi poden fer moltes coses. Els investigadors les utilitzen per comprovar hipòtesis i interpretar el món; els periodistes (periodistes de dades!) les usen per investigar els fenòmens interessants més enllà del mètode “ell va dir, ella va dir”; els turistes les utilitzen per guiar el seu viatge; els polítics hi dissenyen les intervencions polítiques; les empreses emergents (start-ups) construeixen aplicacions de valor afegit sobre aquestes dades, i així creen riquesa i llocs de treball -moltes de les aplicacions mòbils que es creen avui dia es construeixen sobre els fonaments de dades obertes, com ara tots els planificadors de trajectes de transport públic. Com molts altres, jo uso dades obertes cada dia. Per la meva feina com a investigador, com a ciutadà a qui li agrada mantenir-se informat, com a turista quan viatjo, etc. “Les dades són el nou petroli”, com els agrada dir als líders empresarials i a (alguns) polítics. Però per ser sincer, res d’això fa que sigui un activista de les dades obertes. M’he involucrat en el moviment de les dades obertes perquè les dades obertes produeixen ciutadans més intel·ligents, més actius. Ho he vist repetidament quan mostres a un amic com pot accedir a les dades del govern, posar-les

en una taula, fer-ne gràfics, interrogar sobre les dades. Suposem que estem cercant les dades del pressupost. Es comença amb una pregunta aparentment senzilla: gasta massa el govern en salut? No està invertint-hi prou? Com ho sabem? En quinze minuts, el teu amic està profundament implicat, i ha anat molt més enllà de la mera consumició d’informació: ara interactua amb les dades, reagregant-les per produir nova informació. Potser hauríem de revisar el que està fent aquest govern en contraposició al que va fer l’anterior, o el d’algun altre país -diu l’amic. Potser hauríem de mirar les dades d’una manera menys agregada: què provoca aquesta despesa? Són els salaris de metges i infermeres? Són les màquines? O el manteniment dels edificis? Com ho sabem? Per què no tenim les dades més desglossades? Anem a Google a fer la cerca... Això és tot. Ja s’hi ha enganxat. Hi ha una espurna que s’encén als ulls de les persones quan entenen que tenen poder sobre les dades: les poden reutilitzar, reagregar, visualitzar, calcular, creuar-les amb diferents fonts de dades. Aquestes espurnes assenyalen la ciutadania activa, la voluntat d’anar més enllà de la comunicació envasada, de poder discrepar, de buscar la veritat i actuar en conseqüència. I per què aturar-se en les dades? Les dades són només un dels diversos béns públics.

Alberto Cottica @alberto_cottica és economista, expert en polítiques públiques col·laboratives i participació en línia. Treballa amb el Ministeri Italià de Desenvolupament Econòmic i amb la Universitat d’Alacant. Compromès a fer el govern més intel·ligent i més obert, usant Internet per aprofitar la intel·ligència col·lectiva de la ciutadania. Emprenedor a Edgeryders. Ha estat músic de rock de bastant èxit (Wikipedia), però intenta deixar-ho.

Un cop s’ha assimilat aquesta actitud, ja ets un hacker cívic. Exigiràs el mateix grau d’apropiació cívica i control de tots els béns públics: edificis, parcs, aqüeductes, xarxes. La cultura hacker és molt influent en la vida moderna. Els hackers construeixen i mantenen la infraestructura que ens sosté, acceleren la nostra civilització en una societat intensiva en ciència i tecnologia que ens té a molts de nosaltres desconcertats i en estat de xoc. Hem d’assimilar més aquesta cultura per ser ciutadans de ple dret del segle XXI. Tenir petites elits tècniques i polítiques que dissenyen el món que habiten grans masses de consumidors indiferenciats ja no és suficient: necessitem la major quantitat de persones que puguem aconseguir que construeixen, que fabriquen, que fan. Per la meva experiència, el moviment de dades obertes és, de lluny, el grup que millor converteix les persones de qualsevol edat, nivell educatiu i habilitats en hackers cívics. Per descomptat, podem i hem de ferho millor. La comunitat de dades obertes italiana, on faig la major part del meu hacktivisme, pirateja el mateix moviment de dades obertes fentlo cada vegada més incloent, amb una innovació petita però important com les hackathons per als no-desenvolupadors. Tractem de mantenir una cultura d’intercanvi i d’estímul per a les persones que fan els seus primers passos

49

en les dades obertes. També fem grans festes. Per ara, sembla que estem guanyant: s’ha fet un progrés increïble des que vam començar la llista de correu Spaghetti Open Data el 2010. Moltes més dades estan obertes. Molts més ciutadans es proclamen orgullosos hackers cívics. No puc predir què passarà amb les dades obertes, però estic segur que ningú no tornarà mai a ser un consumidor passiu d’informació i serveis públics. En aquest sentit, ja hem guanyat .

38

Llicències de

distribució oberta

La transparència de les accions del govern és fonamental per a una democràcia sana, així com l’accés sense traves a les lleis i reglaments que vinculen les societats. Cada vegada més, els governs comparteixen una gran quantitat d’investigacions finançades amb fons públics, dades i materials educatius. La pregunta clau és: els organismes del sector públic comparteixen aquesta informació d’una manera que és realment útil per als ciutadans a qui ha de servir? I aquestes entitats governamentals estan maximitzant la inversió pública compartint la informació d’una manera eficient i eficaç? En la majoria dels casos, la resposta és no. En general, els governs avancen cap a l’intercanvi d’informació digital en línia -des de treballs d’investigació finançats amb fons públics fins a estadístiques de criminalitat. Però els organismes del sector públic han de

50

tenir en compte les implicacions legals i tècniques del que publiquen en línia. Els governs han de fer més que no pas centrar-se en les llicències de distribució oberta. La distribució implica accés, però no va prou lluny en la comunicació dels drets legals per a la reutilització de materials finançats amb fons públics. I si els ciutadans no coneixen els seus drets legals per reutilitzar els recursos finançats amb fons públics, hi haurà un efecte negatiu que es traduirà en el fet que els continguts es reutilitzin menys o gens en absolut. Això contradiu l’objectiu d’invertir milers de milions de dòlars en les investigacions finançades pel govern, la recopilació de dades i els materials de formació. És per això que des de fa anys Creative Commons i altres grups han explicat als governs que si desitgen que els seus ciutadans aprofitin els beneficis dels recursos pels quals paguen, els governs han d’adjuntar declaracions senzilles i estandarditzades dels drets a aquests recursos, com, per exemple, mitjançant el marcatge dels materials com a lliures per ser reutilitzats legalment en el domini públic o sota una llicència de Creative Commons. Quan els organismes del sector públic adopten eines estandarditzades, es redueixen els costos de les transaccions típiques d’haver de demanar permís perquè aquestes llicències obertes ja comuniquen aquests drets per avançat. Els ciutadans hi guanyen perquè saben que tenen els drets legals per reutilitzar aquests ma-

terials que paguen amb els seus impostos. El sector públic hi guanya perquè en fer-ho ajuda a promoure la reutilització productiva del contingut digital per tal de donar suport a la millora dels serveis públics, permet noves oportunitats econòmiques i s’uneix a l’espai comú d’informació, que pot ajudar a resoldre problemes tant a casa com a l’estranger. El suport a l’obertura en la reutilització legal de les investigacions finançades pel govern, les dades i els materials educatius significa més que la simple categoria de transparència. També és beneficiós per a la participació i la col·laboració. Les llicències obertes comuniquen els drets de reutilització als usuaris i permeten a les comunitats formar-se i avançar al voltant de grups de continguts (hola Wikipedia). Hauríem de pensar en un sentit ampli sobre com l’obertura legal pot fluir a través de totes les peces de l’ecosistema del govern obert.

Timothy Vollmer @Tvol és el responsable de polítiques públiques a Creative Commons, una organització sense ànim de lucre que crea llicències de drets d’autor gratuïtes i eines legals per promoure la creativitat i l’intercanvi en línia. Coordina les posicions en polítiques públiques i assessora els responsables polítics a tots els nivells i a través de diverses disciplines com l’educació, les dades, la ciència, la cultura i el govern sobre la concessió de llicències de drets d’autor, el domini públic i l’adopció de polítiques obertes.

39 Formats oberts

seleccionar formats oberts estàndard i no propietaris, d’ús comú i que no tinguin restringit l’ús per drets de marca o patents associades. Habitualment, els formats oberts són aquells als quals podem accedir i processar mitjançant eines que estan a l’abast de qualsevol usuari.

Les 5 estrelles de les dades obertes (open data) Dins el món de l’obertura de dades es considera format les característiques i especificacions per a la representació d’informació, a través de mitjans electrònics i processables de forma automatizada. Habitualment el format es correspon amb el tipus d’arxiu en què es presenta la informació –per ex., XML o HTML–, que estructura i condiciona la forma d’emmagatzematge. A més d’això, també se sol considerar dins d’aquest concepte el mecanisme o protocol d’accés a les dades, és a dir, els serveis web i interfícies de programació d’aplicacions (API) que ofereixen la informació en diferents formats finals –SOAP, WFS, WMS, etc. Per garantir el principi d’accessibilitat universal i de no-discriminació als usuaris es recomana l’ús de formats oberts, és a dir, formats l’especificació dels quals sigui clara i de lliure accés. Sempre que sigui possible, s’han de

51

Hi ha una classificació que permet quantificar la qualitat tecnològica de les dades obertes, que ofereix valors d’una a cinc estrelles en funció del format usat per representar les dades. Aquest esquema simbòlic és incremental i considera com el cas bàsic –una estrella– la informació distribuïda al web a través de llicències obertes i mitjançant qualsevol format, fins i tot aquells que dificulten l’extracció de les dades que contenen (per ex., documents escanejats i representats com a imatges en PDF). S’atorgarien dues estrelles a aquells conjunts de dades expressats a través de formats estructurats, encara que aquests poden ser propietaris (per ex., fulls de càlcul en format Excel). Es donarien tres estrelles, si el format és obert i no propietari (per ex., CSV en comptes d’Excel). S’asignen quatre estrelles a aquelles dades que són identificades mitjançant URI (identificadors de recursos uniforme), un tipus d’adreces web per-

sistents que permeten fer referència a qualsevol dada a la web. L’excel·lència tècnica –cinc estrelles– s’aconsegueix quan les dades són enllaçades amb altres recursos de la web mitjançant mecanismes semàntics, que ofereixen una interoperabilitat plena entre diferents sistemes, i permeten una posterior reutilització molt més eficient.

Ù

Dades publicades en qualsevol format

ÙÙ



ÙÙÙ

ÙÙÙÙ

Formats estructurats

Formats

oberts i no propietaris

Emprar URI

per identificar les dades

ÙÙÙÙÙ Enllaçar les

dades amb altres dades

Martín Álvarez-Espinar CTIC/W3C a Espanya @espinr és enginyer en informàtica i és el responsable de l’Oficina del W3C a Espanya. Té una àmplia experiència en el desenvolupament d’aplicacions sobre la plataforma web oberta i en la creació d’estàndards. Treballa com a consultor sobre administració electrònica per a CTIC i és el director del Comitè Assessor d’ePSIPlatform, la principal eina de comunicació de la Comissió Europea en temes de dades obertes. Ha participat en la definició estratègica i tecnològica d’una dotzena d’iniciatives de dades obertes a Espanya i forma part de grups de treball del W3C i de la Comissió Europea per a l’estandardització de les bones pràctiques en govern electrònic. El 2010 va ser nomenat pel diari El Mundo com una de les 25 persones més influents d’Espanya.

40 Interoperabilitat La interoperabilitat, la capacitat dels sistemes i/o les organitzacions de treballar junts, és un aspecte crucial de productes i serveis transfronterers moderns. Els sistemes de gestió de dades obertes no són una excepció a aquesta regla: mentre que un sol conjunt de dades podria ser útil per si mateix, el poder real de les dades obertes es deriva de la combinació de múltiples conjunts de dades de maneres significatives -i de vegades inesperades. El Marc Europeu d’Interoperabilitat (EIF)1 esmenta 4 nivells d’interoperabilitat: tècnic, semàntic, organitzacional i legal. I mentre que el EIF està orientat cap als serveis paneuropeus d’administració, el mateix model es pot utilitzar en gairebé qualsevol projecte.

52

La interoperabilitat tècnica La combinació de dades procedents de diverses fonts pot requerir alguns coneixements de programació, sobretot quan les dades només estan disponibles en els documents amb estils, llegibles per a les persones, però que no estan destinats a ser amigables per a les màquines. I fins i tot quan les dades estan disponibles en formats oberts, la interoperabilitat no s’aconsegueix sense esforç: una font pot proporcionar arxius CSV en ASCII, un altre sistema potser utilitza els serveis web per lliurar arxius JSON i una tercera font pot produir XML en UTF-8. No obstant això, aquesta diversitat de formats no ha de ser un obstacle perquè les organitzacions publiquin les dades obertes, no és més que un recordatori que -igual que en qualsevol altre projecte- s’ha de fer un treball a l’hora de processar aquestes dades. La interoperabilitat semàntica Més difícil, potser, que connectar els punts en el nivell tècnic és aconseguir la interoperabilitat semàntica. Per exemple, quan dues fonts diferents proporcionen informació sobre el salari mitjà en els seus respectius departaments, què s’entén exactament per salari? S’hi

inclouen els beneficis i bonificacions addicionals? La quantitat s’expressa en euros o dòlars americans? El mateix passa amb les -sovint oblidades- metadades associades a aquests conjunts de dades. Fins i tot els portals de dades obertes més populars tendeixen a utilitzar propietats i categories lleugerament diferents, de manera que la cerca automatitzada i la recuperació a través d’aquests portals és menys senzilla. Per tant, es recomana la (re)utilització dels esquemes existents, vocabularis i convencions. Com a mínim, les organitzacions haurien d’assegurar alguna informació bàsica sobre les dades que publiquen: un breu paràgraf aclarint el significat dels conjunts de dades ajuda en el camí cap a la interoperabilitat. La interoperabilitat organitzacional La interoperabilitat organitzacional entra en joc quan es combinen conjunts de dades similars de diferents fonts. Els exemples típics d’això inclouen aplicacions mòbils que accedeixen als serveis a nivell de ciutat o llocs web que comparen els hàbits de consum de les diferents administracions públiques: Les diferents regions proporcionen les mateixes dades? Estan recollint i actualitzant les seves dades més o menys al

Bart Hanssens @BartHanssens és expert en interoperabilitat al Servei Públic Federal per a les TIC (Fedict) de Bèlgica. Treballa en estàndards oberts com ODF i IPv6, promou l’ús de les dades obertes i és usuari de codi obert i n’és contribuïdor de fa temps (Drupal). La seva adreça de contacte és [email protected].

mateix interval? I aquestes organitzacions es relacionen bé quan les dades compartides s’han de corregir? Si bé no és estrany que les administracions alineïn els seus serveis i procediments interns, el caràcter públic de les dades obertes pot accelerar aquest procés, que en última instància beneficiarà tots els ciutadans i empreses. La interoperabilitat legal Pot semblar obvi, però la prioritat número u per a les organitzacions és assegurar-se que són de fet les propietàries legals de les dades que volen publicar (i no, per exemple, una entitat privada). Una vegada que aquesta propietat ha estat confirmada, les administracions poden optar per publicar les seves dades en virtut d’una de les llicències existents com les llicències de bases de dades obertes2 o les llicències Creative Commons3. Crear una nova llicència a partir de zero -a banda que sigui una llicència ben intencionada i oberta- o simplement oferir els conjunts de dades sota diferents llicències, pot descoratjar o fins i tot prohibir la reutilització d’aquestes dades. Les parts interessades poden no sentir-se còmodes amb la combinació dels conjunts de dades sense un avís legal addicional, i podrien enfrontar-se amb llicències incompatibles.

53

Lectura suggerida Els lectors també poden estar interessats en el Marc Espanyol d’Interoperabilitat4, el perfil d’aplicació DCAT5 i el projecte LOD26.

Notes 1 http://ec.europa.eu/isa/documents/isa_annex_ii_eif_en.pdf 2 http://opendatacommons.org/llicències/ ODbL/ 3 http://creativecommons.org/ 4 https://joinup.ec.europa.eu/sites/default/files/NIFO%20-%20Factsheet%20Spain%20 05-2013.pdf 5 https://joinup.ec.europa.eu/asset/dcat_ application_profile/description 6 http://lod2.eu/

41 Reutilització El concepte del govern obert va néixer per donar resposta a les demandes de la ciutadania i dels agents socials per una major participació i involucració en la tasca de govern. Si el govern electrònic tenia per objectiu una administració àgil al servei del ciutadà 365 dies l’any, el govern obert va molt més enllà involucrant la ciutadania, l’emprenedoria i els agents socials en la tasca de govern amb una visió col·laborativa. I això implica un canvi cultural i d’actitud sense precedents, tant dels líders polítics com de l’estructura executiva i administrativa. El govern obert implica una visió de concepte en totes direccions: – obert en el si de la mateixa administració: compartint informació i vencent les barreres d’opacitat entre departaments.

54

– obert amb les altres administracions: compartint informació i recursos. – obert amb l’emprenedoria i les empreses: potenciant la innovació oberta i la coproducció de serveis. – obert amb els agents socials, potenciant la seva involucració en un govern per a la ciutadania amb la ciutadania: WeGoverment. Per tant, el desplegament del govern obert és una tasca d’àmplia acció, que afecta tots els estaments de l’Administració i la societat. Per tal de ser eficients a l’hora de compartir informació a tots els nivells, però encara més per tal potenciar la col·laboració i la coproducció de serveis cal desplegar les iniciatives facilitant la reutilització tant de dades com de recursos: – Reutilització de les dades. L’obertura i publicació de dades té dos objectius: la consulta d’aquesta informació per donar resposta als requeriments de transparència, però sobretot facilitar l’ús d’aquesta informació per altres agents: administracions, agents socials, emprenedoria per crear nous serveis i empreses en creuar informació. Això només serà possible si la informació es publica pensant en la seva reutilització, en formats oberts i en estructures que ho facilitin.

– Reutilització dels recursos. El govern obert implica col·laborar i compartir amb altres administracions i amb els agents emprenedors i empresarials. Això requereix desplegar els recursos des d’una perspectiva de reutilització: que siguin reutilitzables per altres administracions i que, per tant, redueixin l’esforç de ser integrats en nous serveis dissenyats des de l’emprenedoria i les empreses. Té, per tant, doble retorn, ja que redueix l’esforç tant d’altres administracions com d’altres agents. La reutilització no és un concepte nou ja que té tot el sentit des del punt de vista de l’eficiència, però malauradament no ha estat profusament utilitzat. En l’àmbit local és on hi ha hagut una trajectòria més remarcable, però més des del punt de vista de prestació d’un servei per a un conjunt de municipis, com és el cas de la Diputació de Barcelona. Les polítiques de govern obert requereixen una aposta ferma i clara del conjunt d’administracions en la reutilització de dades i recursos, per tal de facilitar, a més de la transparència, la col·laboració dels diferents agents en la coproducció de serveis.

Pilar Conesa @PilarConesa és fundadora de la consultora Anteverti i directora de l’Smart City World Congress. Experta internacional en smart cities i govern obert. Ha estat CIO de l’Ajuntament de Barcelona, directora general del Sector Públic a T-Systems i directiva a la Generalitat de Catalunya i als Jocs Olímpics Barcelona’92.

42 Revalorització de les dades

Em tornes les meves dades, si us plau? Si és possible que gràcies a la Llei de protecció de dades els ciutadans estiguem protegits davant de tercers, atorgant les nostres dades a qui autoritzem personalment, no aconsegueixo entendre per què aquestes dades mai no ens són retornades. I no em refereixo a les dades dels meus conveïns, a les dades de les empreses o les grans dades que les administracions salvaguarden. Superat el debat internacional de l’open data, i contrastada la gran revalorització que tenen les dades, un cop que periodistes, societat civil i reutilitzadors diversos hi accedeixen, crec que ha arribat el moment d’avançar per innovar. Estem acostumats a defensar que s’obrin les dades anonimitzades per ser reutilitzades, i les dades de gestió pú-

55

blica per a l’exercici de la transparència. Sense fer una passa enrere en tot el que s’ha aconseguit amb totes aquestes anomenades big (i open) data, parlem doncs de l’small. És a dir, de les dades personals i individuals que cadascun de nosaltres generem i que altres salvaguarden o consumeixen. Em refereixo a les meves pròpies dades, a les de cada un de nosaltres. Perquè són meves, em pertanyen, jo he contribuït a generar-les, i hi vull tenir accés per ser més eficient, autònoma, estalviar-me processos, ser més lliure, més intel·ligent i sobretot poder prendre les meves pròpies decisions. De qui són les dades de les meves activitats a les xarxes socials? I les que genero amb els correus que envio? O les que guarda l’hospital als seus arxius? I les de la meva línia telefònica? O les que recull la meva polsera quan surto a córrer?... A vegades les puc consultar en aplicacions, o a la factura, fins i tot algunes companyies et generen un PDF, altres te les visualitzen, però per norma general no me les puc descarregar en un format reutilitzable. Per tant, si no les puc manejar, no les puc mesclar, no les puc reutilitzar…, totes aquestes dades no m’ajuden a prendre decisions fiables, tan sols puc viure sota intuïcions. No cal destacar el valor i els beneficis en global que totes aquestes dades ofe-

reixen si són ben analitzades. Però cada ciutadà no pot ni creuar-les ni reutilitzar-les per al seu propi consum -tot i que insisteixo, siguin les seves pròpies dades. Alguns es qüestionaran si és molt millor oferir-les ja cuinades, però la resposta davant d’aquesta reivindicació és sempre no. Perquè no existeix l’objectivitat, però sí que hi hauria d’haver llibertat, sense filtres de tercers (si no es vol), per dret propi. Això, finalment obriria totalment la porta al naixement de nous models de negoci d’emprenedors o empreses que poguessin oferir als ciutadans aquests plats ja cuinats (si els volen), però elaborats amb els seus propis ingredients, quantitats o fins i tot receptes. El que estic dient és que no és necessari que cada un necessitem aprendre a programar, ni tan sols a entendre les bases de dades, però si recuperem les nostres pròpies dades podrem prendre decisions personalitzades que ara semblen impossibles. En aquest futur de lliure accés a la nostra pròpia identitat, cada un de nosaltres podrem generar bones decisions que contribueixin realment al fet que les empreses i les administracions siguin més eficients, les ciutats més intel·ligents, i sobretot que els ciutadans, a més de, ara sí, veritables smart citizens, siguem: lliures.

Nagore de los Ríos @nagodelos és periodista i comunicadora nata; va ser la fundadora d’Irekia, la primera plataforma de govern obert de parla hispana referent internacional. Després d’exercir com a directora de Govern Obert i Comunicació a Internet al Govern Basc és consultora sènior del Banc Mundial en materia d’small, open, big data i data i periodisme de dades.